El Dadaisme

El moviment Dada sorgeix a la ciutat Suïssa de Zuric el 1916, en plena Primera Guerra Mundial. Molts artistes i escriptors es van exiliar dels seus països i van buscar refugi a la ciutat de Zuric, on es reunien al Cabaret Voltaire. Va ser en aquest local on el poeta romanès Tristan Tzara, el pintor Hans Arp i altres van crear el Dadaisme. Dada és una paraula sense cap significat, inventada per Tzara, que designa una actitud de protesta, de rebuig a tot allò establert, inclosos l'art dels museus i l'art de les avantguardes. De fet, la majoria de les obres dels dadaistes no es poden considerar artístiques en el sentit tradicional, i ells mateixos les van qualificar com antiartístiques. En tota l'activitat Dada hi ha un acte de provocació, però a diferència d'altres moviments, com el Futurisme, que plantejaven l'actitud de protesta amb una orientació positiva, de superació o de millora de la situació que criticaven, el Dadaisme es pot considerar un moviment nihilista que va tenir el seu mitjà d'expressió fonamental en la ironia.

La sorpresa i l'escàndol van ser principis de l'actuació dels dadaistes. No es pot parlar en sentit estricte d'un art dadaista sinó d'una utilització subjectiva de l'art on prima el sentit polèmic i irònic per damunt dels valors plàstics. A més de la ciutat de Zuric, el Dadaisme es desenvolupa de forma simultània i independent a Nova York, on l'obra de Duchamp coincideix amb els plantejaments del grup de Zuric. Posteriorment, André Breton s'hi sentirà atret i exportarà l'experiència a París. Hans Arp, Francis Picabia, Kurt Schwitters i Marcel Duchamp es poden considerar els principals representants d'aquest moviment.

Schwitters (1887-1948) vol trencar amb les limitacions imposades a les arts plàstiques per la utilització dels materials i les formes convencionals. Per tal de fer-ho, introdueix deixalles en els seus collages, que anomenava merzbilders, com es pot veure en El Psiquiatre, que representa un rostre humà al qual s'hi afegeixen objectes diversos com un rodet de màquina d'escriure, un tros de xapa, botons, etc. A la seva casa d'Hannover va fer el muntatge Merzbau, una obra de maçoneria i materials diversos que canviava constantment.

Marcel Duchamp (1889-1968) va començar pintant obres basades en els principis del Cubisme i del Futurisme, com el cèlebre Nu baixant l'escala (1912-1916), on s'aplica la simultaneïtat per plasmar el moviment de l'home que baixa les escales. Molt aviat, però, l'obra de Duchamp va prendre un nou camí que el situa com a autèntic precursor del Dadaisme: es tracta de descontextualitzar objectes ja fabricats dotant-los d'una nova significació. Els objectes resultants  els anomenava ready-mades, com la Roda de bicicleta damunt d'un tamboret (1913).

L'atreviment més espectacular de Duchamp va ser enviar el 1917 a la Societat d'artistes independents un urinari col·locat en posició invertida, signat amb el pseudònim R. Mutt i amb el títol La Font. Era l'exemple màxim d'allò que volia l'artista francès: la desacralització de l'art. Ell mateix es lamentaria més tard del reconeixement públic dels seus ready-made: els vaig llençar els portaampolles i l'orinari al cap com una provocació i ara resulta que admiren la seva bellesa estètica.

L'obra més ambiciosa i de major complexitat iconogràfica va ser El gran vidre (La soltera despullada pels seus solters, inclús) que va elaborar entre 1913 i 1936. Es tracta de dos vidres simètrics que representen l'univers masculí i el femení mitjançant objectes afegits, pintura i fil de plom. Després d'un llarg període d'inactivitat, Duchamp va fixar-hi la pols que s'havia acumulat, però el va tornar a deixar perquè no acabava de veure com resoldre la relació entre les dues parts de l'obra: el trencament accidental del vidre, que va provocar unes fractures simètriques al llarg dels dos vidres va ser la solució. D'aquesta manera, la casualitat s'integrava en l'obra d'art.

El moviment Dada es dissol formalment l'any 1922, quan Tristan Tzara es dedica a recitar l'Oració fúnebre per Dada a diverses ciutats d'Alemanya. El sentit de provocació que comportava el Dadaisme ha estat fonamental per tal d'entendre l'evolució posterior de l'art. Tots els corrents conceptuals de la segona meitat del segle XX que consideren més important l'acte creador que no el resultat de la creació mateixa són hereus de l'esperit Dada.