L'Expressionisme abstracte i les tendències informalistes

En acabar la guerra, mentre els mestres de les generacions anteriors continuen la seva activitat, entre els artistes més joves s'estén la necessitat de fer net, de trencar amb l'art anterior i buscar noves formes d'expressió. Fins als anys setanta, es desenvolupen un seguit de tendències que tenen com a punt en comú l'abstracció, l'alliberament de la supeditació a les formes preestablertes, siguin formes de la realitat o formes geomètriques. Es renuncia a l'organització compositiva i a tot allò que sigui elaboració racional, i s'insisteix en l'exaltació dels mecanismes irracionals i vitals i en la projecció lliure de l'expressivitat damunt del suport pictòric. Aquest predomini del gest, del traç que denota l'activitat del pintor, per damunt de la forma queda palès fins i tot en aquells artistes que parteixen de formes orgàniques (De Kooning, Saura). Els antecedents els hem de buscar en l'abstracció lírica del primer Kandinsky, en l'obra d'alguns pintors expressionistes i en l'automatisme preconitzat pels surrealistes.

Amèrica: l'Expressionisme abstracte

Fins els anys 30, la pintura americana havia tingut un caràcter sucusalista respecte de l'art europeu, però després de la depressió del 29, diversos pintors comencen a elaborar un tipus de pintura abstracta que es convertirà, a finals dels 40, en el primer estil americà que assolirà importància universal i que va ser batejat per la crítica amb els noms d'Expressionisme abstracte i de Nova pintura americana.

Els pioners en l'allunyament de la forma van ser Mark Tobey, Arshile Gorky i Willem De Kooning, a partir d'influències tan diverses com l'automatisme surrealista o la cal·ligrafia xinesa. Però aquests pintors, a diferència dels europeus, no prenen com a punt de partença especulacions intel·lectuals. Com va observar Rosenberg, el gran moment va arribar quan es va decidir pintar ... senzillament PINTAR, d'aquí la importància que pren el gest , l'acció mateixa de pintar, com es veurà a l'obra de Pollock, que el mateix Rosenberg va batejar com Action Painting o Pintura d'Acció.

Mark Tobey (1890-1976), que havia estat a la Xina l'any 1934, es va interessar pels sistemes de signes de la cal·ligrafia oriental i per la filosofia Zen. Als anys 40, es basava en aquests signes però buidant-los de tot contingut lingüístic per a la realització de les seves escriptures blanques (white writings), com per exemple Radiació ciutadana (1944), on el laberint de línies blanques i fines repetides fins a l'infinit constitueix una mena de teixit de signes que expressen un univers silencios i subtil que invita a la meditació. En canvi, Arshile Gorky (1904-1948), armeni emigrat als Estats Units, reflecteix la influència de Miró i evoluciona cap una abstracció simbòlica i colorista.

Willem De Kooning (1904-1997), nascut a Holanda, havia estat en contacte amb el Neoplasticisme i amb els expressionistes, però al'establir-se als Estats Units, va canviar el caràcter crític de l'expressionisme europeu per una clara tendència a l'abstracció que expressa l'angoixa de la pròpia condició humana mitjançant el gest reflectit per unes pinzellades llargues i rabüides, un gest destructor que es manifesta en el quadre. De Kooning no va renunciar mai a la figura humana, especialment en la sèrie Dones, pintades entre 1950 i 1952, que són la part més coneguda de la seva producció i tema al qual va tornar els anys 80 utilitzant portes de fusta com a suport.

El pintor que va portar l'Expressionisme abstracte fins a les darreres conseqüències i que personifica més que cap altre l'action painting va ser Jackson Pollock (1912-1956). En els seus inicis, Pollock va ser influït pels muralistes mexicans (Orozco, Rivera) i pel Cubisme, sobretot per Picasso, però a partir de principis dels anys 40 la seva pintura s'allibera de qualsevol referència figurativa i posa en marxa la pintura d'acció: abandona la pintura de cavallet i pinta quadres de grans dimensions que col·loca directament a terra per tal de poder caminar-hi i actuar amb més llibertat. El gran format permet a Pollock involucrar tot el cos en l'acte de pintar, que ja no és només fruit del moviment de la mà. Paral·lelament, desenvolupa la tècnica del dripping o degoteig de la pintura damunt del llenç amb pots foradats o pals xops de pintura. Aquestes són les principals característiques de les seves Composicions, fetes entre 1946 i 1950.

A Pollock li intressa més l'acció de pintar, l'acte físic que no pas l'obra acabada; allò que importa és el procés creatiu com a moment vital de l'artista: Quan sóc dins del quadre no sóc conscient del que faig. Només després d'un temps de presa de consciència veig allò que he volgut fer ... la pintura té vida pròpia. 

El resultat és una complicada trama de línies que, sense cap referent espacial en el sentit de la perspectiva tradicional, crea una profunditat misteriosa per la superposició de línies i de capes de pintura. En un principi, el públic va rebutjar aquesta pintura incomprensible, però els elogis d'alguns crítics van acabar per convertir Pollock en un pintor d'èxit i les seves obres van ser comprades pels museus i fotografiades a les revistes de decoració. Paradoxalment, l'èxit va ser viscut com el gran fracàs de la seva actitud inconformista i va posar l'artista en un camí sense sortida. L'accident d'automòbil que va acabar amb la seva vida va contribuir a fer de Pollock un dels grans mites de l'art modern.

Mentre De Kooning i Pollock basaven la seva pintura en el gest, en l'acció mateixa de pintar, altres artistes americans encaminaven la seva recerca pictòrica per la via de l'experimentació amb el color: Marc Rothko (1903-1970) i Barnett Newman (1905-1970).

Rothko era un immigrant d'origen lituà, que fins a mitjans dels 40 va fer una pintura relacionada amb el surrealisme. Però a partir de 1947 comença a realitzar grans llenços en què el color és l'únic component. Aplica una pintura molt lleugera, amb un fons de color únic i un o diversos rectangles d'altres colors superposats. La superposició de tonalitats, a mena de successives veladures, i la grandiositat dels llenços provoquen una resposta emocional en l'espectador, que se sent immers en un ambient de superfícies cromàtiques. Rothko, com Pollock, va sentir la seva obra vulgaritzada quan es va convertir en un objecte decoratiu per a cases d'intel·lectuals benestants, i es va suïcidar l'any 1970.  

Newman, per la seva part, treballa també els grans formats amb superfícies de color, però tendeix a una simplificació geomètrica més propera a l'obra de Mondrian. En aquest sentit, es pot considerar el pare de l'anomenada Abstracció freda o geomètrica.

L'Informalisme europeu

Un cop acabada la guerra, París torna a recuperar una part de la vitalitat perduda, tant per l'efecte del retorn d'alguns dels exiliats com per l'aparició en l'escena artística d'una nova generació. En un ambient molt influït per la filosofia existencialista de Jean Paul Sartre i pels corrents polítics d'esquerra, sorgeixen diversos moviments que tenen en comú el rebuig de la figuració i la tendència al gest automàtic i a l'atzar. Aquests corrents es coneixen amb la denominació genèrica d'Informalisme o Abstracció lírica, i es poden considerar paral·lels a l'Action painting americana. L'Abstracció lírica planteja la pintura com un fet emocional i informal, sense relació amb el racionalisme de l'abstracció geomètrica anterior a la guerra. Les influències s'han de buscar més aviat en l'automatisme surrealista de Miró i en el cromatisme de Paul Klee.

Els alemanys Wols (1913-1951) i Hans Hartung (1904-1989) i el francès Georges Mathieu (1921) són els principals representants de l'Informalisme, que alguns crítics van batejar també com a Taquisme, perquè fan una pintura en la qual l'expressivitat s'aconsegueix a base de taques o gargots de colors, si bé en el cas de Hartung s'evidencia una preferència per intenses pinzellades allargades de color negre, més properes al gestualisme de De Kooning.

També són propers a l'Abstracció americana els plantejaments del grup COBRA, nom format per les inicials de Copenhaguen, Brusel·les i Amsterdam, ciutats on sorgeix el grup. Els artistes de COBRA parteixen de la llibertat absoluta per a fer un art vehement que no admet formulacions o principis teòrics.

Com a figura individual, al marge dels grups, destaca el francès Jean Dubuffet (1901-1985), creador d'un estil que ell mateix va anomenar art brut. L'objectiu de Dubuffet és destruir per complet el concepte d'estètica i cercar les bases del nou art en allò que no és conscientment artístic: l'art infantil, l'art dels dements, les pintades i les taques de les parets. En la seva pintura, les figures esdevenen formes il·lògiques, agressives, grotesques, quelcom contrari al bon gust, però que assoleix una notable qualitat plàstica.

Dubuffet, en algunes de les seves obres, experimenta amb materials diversos com sorra, terres i coles que integra en el quadre. En aquest aspecte, es pot considerar precursor d'una tendència que apareix a la dècada dels 50, la pintura matèrica, que mostra una especial preocupació per les textures superficials mitjançant la incorporació al quadre de tota mena de materials com arpilleres, benes, terres, fustes cremades, etc. L'italià Alberto Burri (1915-1995) i el català Antoni Tàpies (1923-2012) en són els principals representants. La utilització de materials de rebuig no suposa una negació dels principis estètics, perquè els artistes apliquen principis de composició i dsitribució de superfícies i harmonies cromàtiques però afegeixen als recursos expressius tradicionals els propis de les qualitats materials dels elements afegits al quadre.

L'Abstracció a l'Espanya de postguerra

L'establiment de la dicatdura franquista va suposar l'exili, la presó o la mort per a una part importantíssima dels artistes i intel·lectuals més avançats del període republicà. A més, el tancament de fronteres i l'aïllament internacional del règim de Franco després de la desfeta dels feixismes a la Segona Guerra Mundial va convertir el país en una illa on les influències d'allò que succeïa a la resta d'Europa i a Amèrica arribaven molt tard, filtrades per la rigorosa censura establerta sobre revistes i publicacions de tota mena.

En aquest ambient, la generació més jove, que no havia participat activament en la guerra, començava a despertar gràcies a l'empenta d'algunes individualitats engrescadores que van aglutinar al seu entorn grups d'artistes que mantenien un cert contacte amb l'exterior mitjançant les revistes que arribaven de sota mà i esporàdics viatges a l'estranger.

Malgrat totes les dificultats, l'Abstracció va tenir un desenvolupament noatble des de finals de la dècada dels 40. El primer moviment organitzat va srogir a Saragossa, on es va formar l'any 1947 el Grupo Pórtico, pioner de l'abstracció espanyola, nucleat al voltant de la llibreria Pórtico i del pintor i arquitecte Santiago Lagunas (1912-1995). L'any 1948 es construïren els grups Escuela de Altamira a Santander i Dau al set a Barcelona. Més tard, entre 1957 i 1960, va desenvolupar la seva activitat a Madrid el grup El Paso.

Dau al Set pren el seu nom de la revista publicada entre 1948 i 1956 per Joan-Josep Tharrats (1918-2001). Els altres membres del grup eren els pintors Antoni Tàpies, Joan Ponç, Modest Cuixart, Juan Eduardo Cirlot, Arnau Puig i Joan Brossa. Posteriorment, s'hi va afegir Josep Guinovart. L'activitat del grup es relaciona amb el Surrealisme, tot i que l'evolució posterior dels diferents artistes els va portar a solucions estètiques molt diferents. Mentre que Joan Ponç es va mantenir en l'estela surrealista, Tharrats, Cuixart, Guinovart i Tàpies van evolucionar cap a l'abstracció, amb una clara tendència a l'experimentació amb materials diversos, en relació amb la pintura matèrica.

Antoni Tàpies és l'artista del grup que ha obtingut un major reconeixement internacional i ha esdevingut una de les figures clau en la pintura europea del segona meitat del segle XX. En la seva trajectòria vital i artística és fonamental l'amistat que el va unir amb Joan Brossa des del 1946 i que va perdurar fins la mort de Brossa a finals de 1998. A través del poeta, Tàpies va entrar en relació amb els artistes de Dau al Set, va visitar Miró i va conèixer l'obra de Klee. A partir de mitjans de la dècada dels 50, va anar deixant de banda el surrealisme i va començar a elaborar un llenguatge personal que es caracteritza per l'abandonament de la figura i per un interès creixent pels efectes plàstics de la matèria. El primer pas són els collages (Collage d'arròs i cordes, 1947), que posteriorment s'enriqueixen amb esgarrapades sobre el llenç, empremtes i utilització de cordes, sorra, terra, fustes, etc.

L'estil madur de Tàpies es revela en els seus murs, grans superfícies construïdes amb una pasta densa formada per diferents materials i que apareixen pintades, esgarrapades, esquerdades com els murs dels carrers, ferits pel pas del temps i per l'acció de l'home (Pintura amb creu vermella, 1954; T invertida sobre fons negre, 1961, Creu i R, etc.). Les referències figuratives, però, no desapareixen completament de la pintura de Tàpies, com en les diverses obres que pinta entre 1965 i 1968 centrades en el cos humà: Matèria en forma de peu (1965), Nu (1966).

Però la pintura de Tàpies no es redueix a una investigació formal sobre la matèria pictòrica, sinó que té una profunda càrrega ideològica i politica: Tàpies, a partir dels anys seixanta, pren part activa en la lluita d'oposició a la dictadura franquista i manté una relació molt estreta amb el partit dels comunistes catalans (el PSUC). En general, tota l'obra de Tàpies té una càrrega emotiva molt forta, però en molts casos hi afegeix signes o formes que tenen una significació clara: les quatre barres de la Senyera a L'esperit català (1971), Pintura romànica i barretina (1971), Catalunya-Llibertat (1972), Creu i R (1975). Segons el poeta Pere Gimferrer, Tàpies encarna una tradició de cultura catalana diferent del classicisme conservador del Noucentisme, una tradició heterodoxa i innovadora que el poeta busca en Ramon Llull i en la pintura romànica. Però el catalanisme progressista de Tàpies no es refugia en l'especulació metafísica sinó que el porta a l'acció. Ell ho diu: Faig que en mi sigui un clam el silenci de tots.

L'esperit progressista i lluitador de Tàpies és paral·lel al de Joan Brossa, l'obra del qual no es pot identificar exclusivament amb la poesia, però tampoc amb la pintura o l'escultura. Brossa utilitza la paraula, la imatge i els objectes per a crear unes obres d'arrel surrealista, però que, al contrari de la retòrica d'alguns surrealistes com Dalí, denota la sinceritat del seu compromís progressista.

Per la seva banda, el grup El Paso aplegava també un conjunt d'artistes notables: Rafael Canogar, Antonio Saura, Manolo Millares i l'escultor Martín Chirino, entre d'altres. Antonio Saura (1930-1998) és, juntament amb Tàpies, la figura fonamental de l'Informalisme a Espanya. Saura parteix també del Surrealisme, però l'estada a França entre 1952 i 1955 el posa en contacte amb l'Informalisme francès i d'aquesta influència arrenca el seu estil: una pintura gestual, de grans pinzellades, propera a la de De Kooning, carregada d'expressivitat i amb una paleta reduïda pràcticament al blanc, al negre i als grisos. Saura no abandona la figuració, pinta figures humanes, tipus que repeteix sovint, convertits en veritables obsessions, deformats fins a convertir-los en monstres (segons expressió del mateix artista): dones (Brigitte Bardot), personatges històrics (Retrat imaginari de Felip II), capellans, crucifixions i el gos de Goya.

Els monstres de Saura surten de les imatges quotidianes de l'Espanya franquista: el crucifix que presidia les aules a les escoles, la insistència en la història de l'Espanya imperial i catòlica que feia de Felip II un mite, la presència dels capellans a l'ensenyament, a la ràdio, a les activitats festives, etc., però també les imatges d'allò prohibit, la sexualitat exemplificada en Brigitte Bardot, un dels mites eròtics del cinema en els anys 60, sense oblidar les imatges preses de la pròpia tradició pictòrica, com El Gos de Goya (1979).