diumenge, 19 d’abril del 2015

El Surrealisme

André Breton, poeta francès, va redactar el 1924 a París el Manifest Surrealista, punt de partença d'un nou moviment artístic i literari que, de bon principi, va estar molt lligat al Dadaisme, moviment al qual es va adherir Breton en un primer moment. El mateix escriptor francès defineix així el Surrealisme: Automatisme psíquic pur mitjançant el qual algú es proposa d'expressar verbalment , per escrit o de qualsevol altra forma, el funcionament real del pensament [...] en absència de qualsevol control exercit per la raó i al marge de tota preocupació estètica o moral. Les idees de Breton es basaven en el seu coneixement de la psicoanàlisi de Freud i el comportament dels malalts psiquiàtrics. El concepte bàsic és l'automatisme: quadres i poemes han de sorgir d'una mena de dictat màgic procedent de l'inconscient.

Malgrat els contactes dels primers surrealistes amb el Dadaisme, les actituds vitals dels dos moviments són força diferents. En tots dos casos es dóna una actitud combativa contra la cultura burgesa, però el Dadaisme ho fa des d'una òptica nihilista que nega qualsevol possibilitat alternativa o superadora, mentre que els surrealistes creien en la possibilitat d'elaborar una nova cultura en una societat nova a la qual s'arribaria mitjançant la revolució. Breton i alguns dels seus seguidors militaven en el Partit Comunista, del qual més tard la majoria es distanciaria, però tret de casos específics (el més conegut és el de Dalí) sempre continuaren amb posicions polítiques d'esquerra.

El Surrealisme va ser un moviment amb un component literari molt important (els poetes Breton i Paul Eluard van ser dues figures cabdals), al qual s'hi afegiren artistes diversos com el director de cinema Luis Buñuel i els pintors Masson, Miró, Dalí, Max Ernst, i molts altres, entre els quals es pot assenyalar Picasso, malgrat que mai no es va integrar en el grup que liderava Breton.

Dins la pintura surrealista podem distingir dues vessants: d'una banda, els artistes que apliquen el concepte d'automatisme pur i, de l'altra, els pintors que es basen en les imatges oníriques i en la plasmació del món dels somnis.

L'Automatisme

André Masson i Joan Miró són els representants més destacats de l'Automatisme surrealista. Masson (1896-1987) feia pintures abstractes de gran agilitat i dinamisme abans del naixement del Surrealisme com a moviment artístic. Més tard, va realitzar les seves pintures de sorra: obres fetes amb el llenç a terra per tal de deixar caure cola en la qual s'enganxava la sorra en formes arbitràries que després completava l'artista amb els pinzells; aquest mètode de treball és semblant al que utilitzarien Pollock i altres pintors de l'Informalisme dels anys cinquanta. 

Joan Miró (1893-1983), nascut a Barcelona, havia viatjat a París diverses vegades abans d'instal·lar-s'hi l'any 1924. Abans de la seva etapa parisenca, Miró feia una pintura figurativa, molt arrelada als temes rurals i als paisatges de Montroig del Camp (Montroig, l'església i el poble, 1919), en la qual combinava figures d'una objectivitat extrema amb solucions de tipus cubista. La Masia (1921) és l'obra que culmina aquesta etapa.



A París, Miró va aportar al Surrealisme la seva ingenuïtat i una creativitat extraordinària. A partir d'alguns elements de la poètica del Surrealisme, Miró crea un llenguatge personal en què les referències naturalistes són substituïdes per un conjunt de formes vagament orgàniques que semblen adquirir vida pròpia en els seus quadres i que conformen un llenguatge d'una gran expressivitat. El carnaval de l'arlequí (1924) és una de les obres en què el llenguatge pictòric mironià s'expressa en tota la seva plenitud creadora: alguns elements recorden la pintura tradicional, com la construcció de l'espai, la taula o la finestra, però aquest espai apareix poblat per criatures creades per la imaginació de l'artista a base d'introduir mutacions en les formes orgàniques i de barrejar signes de diversa mena com grafismes, notes musicals, objectes distorsionats, etc. La llebre (1927), Interior holandès (1928) o Cap de pagès català (1925) són altres obres significatives d'aquest període. 





A partir dels anys 30, Miró va estendre la seva activitat al camp de les tres dimensions, elaborant escultures i objectes a manera de ready-mades que prenen formes suggeridores d'elements reals. Miró va continuar experimentant amb l'escultura al llarg de tota la seva vida, tant en petits objectes com en obres d'una certa monumentalitat destinades a espais urbans com Dona i ocell (Parc de Joan Miró, Barcelona).


Cal dir, però, que la llarga vida de Miró va fer possible una gran varietat temàtica i formal que no es pot enquadrar completament sota l'etiqueta del Surrealisme. La Guerra Civil Espanyola va sacsejar el pintor català, que va produir algunes obres on els colors s'enfosqueixen i l'angoixa s'expressa amb imatges colpidores com la Natura morta amb sabata vella (1937). La seva actitud favorable al govern de la República és palesa en el cartell Aidez l'Espagne (1937), fet per a recaptar fons per a la causa republicana.



La Segona Guerra Mundial, en canvi, va produir en Miró una reacció de tancament sobre si mateix. A partir de l'any 1940, Miró pinta la sèrie de les Constel·lacions (1940-1945), on es manifesta ja plenament la tendència al grafisme i a la simplificació dels colors que caracteritzarà la seva obra de maduresa. Arran de la invasió nazi de França, Miró torna a Espanya i s'instal·la a Mallorca, on resideix fins la seva mort, lliurat a una extraordinària activitat artística.

A l'obra de Miró, com a la de Klee, hi ha una mena de lirisme personal, de vegades fronterer amb l'abstracció, d'altres plenament abstracte, però sempre dotat d'una expressivitat poètica i vitalista. Des dels quadres poema dels anys 1925-1927 fins a les Constel·lacions (1940-1945) i els grans Blaus de 1961, Miró simplifica constantment la seva pintura i accentua el seu caire màgic. El significat de l'obra mironiana queda ben palès en la resposta que el pintor va donar quan un nen li va preguntar pel significat dels Blaus: Pregunteu als ocells què diuen quan canten? Oi que no? Però us agrada escoltar-los.

El Surrealisme oníric

El vessant oníric del Surrealisme està representat per Max Ernst, René Magritte i Salvador Dalí.

Max Ernst (1891-1976), després de treballar amb els expressionistes i els dadaistes, es trasllada a París i entra a l'òrbita del Surrealisme. La seva obra té molt d'investigació formal, de recerca de noves tècniques expressives (li interessa l'automatisme de Miró) com el frottage, que consisteix a fregar un llapis en un llenç col·locat sobre una superfície dura i rugosa (en realitat, el joc de calcar la moneda, però amb materials de diferents textures). Però al costat d'aquesta recerca, Ernst concep les imatges oníriques més inquietants del Surrealisme, amb obsessions com els ocells, els ulls i les mans barrejades en composicions estranyes com Oedipus rex (1922).


El belga René Magritte (1898-1967) practica una figura minuciosa i detallista però amb un ambient de malson produït per l'absència de la figura humana (La condició humana, 1934) o per la mutació de la lògica del cos com a La violació (1934), obra en la qual presenta la forma d'un rostre femení ocupada pel pit, el ventre i el pubis, amb el resultat d'una imatge que provoca una immediata resposta emcional per part de l'espectador.


L'empordanès Salvador Dalí (1904-1989) va entrar en contacte amb l'avantguarda intel·lectual espanyola en els seus anys a la Residencia de Estudiantes de Madrid, on va establir amistat amb el poeta García Lorca i amb el cineasta Luís Buñuel. L'any 1928 es va traslladar a París i es va afegir amb entussiasme al grup Surrealista. Dalí, que ja s'havia distanciat de Lorca, va col·laborar amb Buñuel en la pel·lícula Un chien andalou (Un gos andalús) i va desenvolupar una gran activitat pictòrica dins del grup de Breton. 


Les diferències polítiques amb el poeta francès i amb Paul Eluard el fan distanciar també del grup per passar a considerar-se a si mateix com l'únic surrealista de veritat. Aïllat de la resta dels artistes, només acompanyat per Gala, que seria la seva musa fins a la mort, va elaborar allò que ell anomenava mètode paranoicocrític, consistent en associar imatges d'allò més arbitràries amb d'altres que sorgeixen com a obsessions, al llarg de tota la seva obra. Algunes d'aquestes imatges tenen el seu origen en els somnis, però altres provenen de la tradició pictòrica occidental, com els pagesos de l'Àngelus de Millet, reiteradament presents en les obres dalinianes.


Dalí domina a la perfecció la tècnica pictòrica: utilitza un dibuix impecable i precís, uns colors brillants i lluminosos per tal de representar objectes, paisatges i persones amb un realisme quasi fotogràfic (Cistella de pa, Galarina, Dona a la finestra, etc.). La diferència amb la pintura tradicional rau en les associacions insòlites entre els elements del quadre i en l'atmosfera delirant i onírica que envolta les seves obres.




El gran masturbador (1929), La persistència de la memòria (1931), amb els cèlebres rellotges tous, i Somni causat pel vol d'una abella al voltant d'una magrana uns segons abans del despertar són algunes de les millors obres de Dalí durant la seva etapa surrealista a París.



Després de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial, Dalí es retira a l'Empordà amb la seva musa Gala i comença un camí que, per una banda, aprofundeix en les seves obsessions i, per l'altra, es decanta cap una concepció de l'art com a show personal en què es barreja una mercantilització evident amb una mena de cinisme vital sempre imprevisible i genial.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Post nuevo Post antiguo Home