El llenguatge arquitectònic grec: Els ordres

L’arquitectura grega mostra poc interès per l’espai interior, és a dir, per  allò  que en teoria és l’essència de l’arquitectura. Els edificis representatius més importants, els temples, són d’una enorme simplicitat: poc més d’una sala allargada i un pòrtic.  A més, les solucions constructives són molt senzilles i es limiten a una estructura  arquitravada  sobre columnes.

Sens dubte, la gran troballa dels grecs és el tractament harmònic de l’exterior dels edificis, treballats gairebé com a elements escultòrics per ser contemplats des de l’exterior. Aquest tractament harmònic consisteix es basa en la repetició sistemàtica d’uns elements: la columna i l’entaulament, la forma  i la disposició d’aquests elements presenta un repertori limitat  de variants  que són els anomenats ordres arquitectònics.

L’ordre és, per tant, el conjunt de columna (element sustentador) i superestructura (element sostingut). Els ordres es diferencien entre ells per la forma de la columna i el seu capitell, per la disposició de les parts de l’entaulament (arquitrau, fris i cornisa) i per les proporcions entre les mides de tots els elements. Cal remarcar la importància de les proporcions, perquè l’arquitectura grega és un art en què el ritme dels espais plens i buits i les relacions entre les mides del suport i de la superestructura són els factors clau per tal que el resultat final sigui harmoniós, bell i proporcionat a la mida de l’home.

A Grècia es van utilitzar tres ordres: dòric, jònic i corinti.

L’ordre dòric és el de cànon més baix. La columna no té base, el seu fust presenta estries amb aresta viva i finalitza en un collarí sobre el qual hi ha el capitell, format per una motllura corba molt senzilla (equí) i una peça paral·lelepipèdica (àbac). L’entaulament és format per un arquitrau llis i un fris on s’alternen rítmicament els tríglifs i les mètopes.

L’ordre jònic és més esvelt que no pas el dòric. La columna té base formada per un plint i una successió de motllures còncaves (escòcia) i convexes (tor); el fust és acanalat  i es remata en un característic capitell format per dues volutes. L’arquitrau està dividit  en tres platabandes i el fris no té cap compartimentació: és llis o presenta un relleu continu.

L’ordre corinti, molt poc utilitzat a Grècia fins a l’època hel·lenística, només es diferencia de l’anterior perquè és encara més estilitzat i pel capitell amb decoració vegetal de fulles d’acant.

Els ordres clàssics 

Les façanes transversals a l’eix de l’edifici presenten, en tots els casos, un frontó triangular  que defineix un espai (timpà) decorat per relleus i escultures.

Aquests elements formen el vocabulari bàsic d’un llenguatge arquitectònic que ha esdevingut etern. La presència dels ordres (els tres grecs i els afegits més tard pels romans) en edificis d’èpoques posteriors és un dels aspectes que defineixen el caire classicista de l’arquitectura. Veurem com aquest vocabulari ha estat utilitzat de formes molt diverses pels diferents estils.

El material utilitzat és normalment la pedra en carreus regulars formant paraments  isòdoms; la fusta s’utilitza per les armadures de les cobertes a dues aigües. A l’època clàssica és freqüent la utilització del marbre, mentre que a l’època arcaica era molt més comuna la utilització de la tova i de la fusta. Molts autors consideren que la disposició dels elements de l’ordre dòric és el resultat de la transposició en pedra de les primitives estructures de fusta. Tot i que estem habituats a veure els edificis grecs amb la pedra nua, originàriament estaven pintats amb colors vius.

Cal dir, finalment, que l’aspiració d’arribar a solucions harmòniques i d’una gran perfecció visual va portar els grecs a utilitzar un seguit de refinaments òptics o petites trampes per tal de corregir les imperfeccions de la visió humana a causa dels efectes òptics que distorsionen les proporcions reals. Entre aquests recursos òptics hi ha la curvatura de l’entaulament i de l’estilobat, l’èntasi de les columnes i la desigualtat dels intercolumnis.