Condicionants culturals i socials de l'art grec

Aproximadament tres segles després de l'enfonsament de la civilització micènica sorgeix a Grècia una cultura que arribarà, en els segles posteriors, a tenir un vigor i una capacitat d'interpretació del món que encara avui és a la base de la nostra cultura occidental. Els grecs seran els creadors d'un seguit de formes i normes que han determinat en gran mesura l'evolució de l'art fins al nostre segle.

Però d’on ve la cultura grega? A Grècia es fonen les aportacions indoeuropees dels pobles del nord (aqueus, doris) portadors de les cultures europees del bronze i del ferro, amb l’element oriental arribat d’Egipte i del Pròxim Orient a través dels intercanvis comercials. A les cultures prehel·leniques ja trobem aquesta barreja d’influències que donen lloc a una cultura nova i original que s’afermarà encara més amb l’enfrontament quasi permanent amb l’imperi persa, paradigma de les cultures orientals.

Cal recordar ara alguns trets fonamentals de la cultura grega que tidran  el seu reflex a l’art.

• Una nova forma d’organització política: la Polis. A diferència dels imperis teocràtics i centralitzats d’Egipte o Pèrsia, els grecs s’organitzen en petites comunitats independents anomenades poleis (el singular és polis) el funcionament de les quals no es basa en l’obediència a una monarquia o a una casta sacerdotal, sinó en el respecte a les normes emanades de les institucions comunes. O sigui que les lleis i les institucions subsisteixen la voluntat individual d’un sobirà, la qual cosa suposa el predomini del grup, de la col·lectivitat, sobre l’individu. Aquesta  forma de govern demana, doncs, espais públics per  a les activitats comunes. Cal, però, no oblidar que la llibertat del ciutadà d’una polis grega es basa en el treball dels esclaus, que realitzen les feines més feixugues i que no tenen cap dret polític.
• L’home és la mesura  de totes les coses. Aquesta frase del filòsof Protàgores exemplifica prou bé la importància  de l’home com a eix central de la cultura grega. L’home grec no resta sotmès a cap poder extern i superior, ni a una religió jerarquitzada: només està sotmès a l’home col·lectiu (la polis). Fins i tot  els Déus s’humanitzen, tant en la seva forma (antropomorfisme) com els seus sentiments (dubten, pateixen gelosia). A l’art, l’home també serà el centre i la principal font d’inspiració.
• Grècia és el bressol de la filosofia, del pensament racional. L’home no es conforma amb les explicacions màgiques de la natura sinó que mira de comprendre-la: observa, classifica, compara, es pregunta. Així uneix observació i raó per tal d’explicar la natura i extreure’n principis i normes. Això es veu prou bé a l’escultura: es busca la realitat, la semblança amb el natural (mimesi), però no el retrat individualitzat sinó la idea  de l’home, el cànon, el model que sintetitza tots els homes. Així l’art grec és un art basat  en la realitat i en la raó.
• La religiositat grega no és un receptari de creences i rituals sinó un sentiment de relació amb la divinitat. Els déus són molt propers als homes, i sovint aconsellen i ajuden en comptes d’imposar. La religió és, juntament amb la llengua, un dels elements de cohesió de la ciutat i del món hel·lènics.
• La concepció de l’art com a recerca  de la bellesa definida pels filòsofs neix també a Grècia. Fins a la Grècia clàssica es pot  dir que l’art no existeix, ja que no hi ha un ideal de bellesa, no hi ha voluntat de contemplació. L’art grec s’allunya de la funció màgica, religiosa o d’exaltació del poder que havia tingut a Mesopotàmia o a Egipte.