La ciutat romana

La ciutat és un element clau de la civilització romana. L'expansió política d'un estat centralitzat no hauria estat possible sense l'existència d'una xarxa de centres de control polític i militar i alhora nuclis bàsics d'activitat econòmica. Es pot dir que, en gran mesura, el procés de romanització és també un procés d'urbanització. És tan gran la importància de la xarxa urbana romana que encara a hores d'ara constitueix la base de l'entramat urbà de l'Europa meridional.

El traçat de les ciutats romanes té un caire clarament  uniformador. El model és l'organització dels campaments militars que els romans bastiren a tot arreu de l'Imperi per tal d'imposar i mantenir la seva autoritat. Aquests castra s'erigien segons unes normes molt rígides i eren traçats segons un model reticular dins d'un perímetre defensiu rectilini predeterminat. Molts d'aquests campaments van ser només instal·lacions provisionals, però d'altres esdevingueren la base de ciutats permanents.

La ciutat de Timgad, a l'actual Algèria, és un bon exemple d'aquest tipus de traçat. El perímetre és quadrat o rectangular, amb dos carrers principals en creu que formen la base de l'estructura viària: el cardo en direcció nord-sud i el decumanus en direcció est-oest; carrers secundaris completen la retícula tot formant les illes de cases que s'anomenen insulae. Als extrems del cardo i el decumanus s'obren les portes principals de la muralla.

A la confluència de les dues vies principals se situa el fòrum, una gran plaça que és el centre polític, econòmic i religiós de la ciutat. Al fòrum o a les seves rodalies s'aixecaven els temples i els edificis públics (pretori, basílica) i els monuments commemoratius. De vegades als extrems de la plaça hi havia grans exedres o hemicicles. Estàtues i edificis diversos donaven monumentalitat a les ciutats.

Legio (Lleó), Empúries, Emèrita (Mèrida), Barcino (Barcelona) i Pompeia són altres exemples d'aquest traçat urbà. En canvi, quan les condicions topogràfiques feien inviable aquest model, era freqüent la disposició en terrasses, amb una tendència clara a crear escenografies urbanes: Tàrraco n'és un bon exemple.

Reconstrucció de Tarraco (segle II dC)

La ciutat de Roma, centre i ànima de tot l'Imperi, presentava una complexitat molt més gran perquè el seu creixement va ser orgànic i no producte d'una planificació prèvia i perquè va arribar a ser una aglomeració d'un milió de persones aproximadament. En diverses ocasions els emperadors van fer obres de sanejament i embelliment de la ciutat i donaren lloc a espais monumentals de gran importància, com ara el Forum Romanum i els diversos fòrums afegits per altres governants, especialment Trajà.

Els fòrums de Roma palesen el caire simbòlic de l'arquitectura i l'urbanisme romans. Tot i el sentit essencialment pràctic a què ens hem referit abans, a les construccions imperials hi ha una voluntat evident de manifestar el poder de l'emperador i relacionar-lo amb la divinitat.

Els romans donaven gran importància a la solució dels aspectes pràctics de funcionament de la ciutat: clavegueres, pavimentació dels carrers amb lloses de pedra, subministrament d'aigua mitjançant aqüeductes i un sistema de canonades que la duia fins a les fonts públiques.

Els grans edificis públics destinats als espectacles (circ, teatre, amfiteatre) se situaven sovint prop de la muralla o, fins i tot, fora del recinte estrictament urbà. Al llarg dels carrers s'arrengleraven les cases que podien ser edificis de diversos pisos formant illes (insulae) o cases unifamiliars de planta baixa (domus).

El grau de planificació de les ciutats romanes i l'originalitat que presenten en la solució dels problemes d'infraestructura trigaren molts segles a ser superats.