La recuperació de la cultura catalana que es va iniciar amb la Renaixença és una empresa en la qual continuen immersos la major part dels artistes i intel·lectuals catalans fins als anys 30 del segle XX. En el terreny artístic, el catalanisme de la Renaixença s'havia relacionat amb el romanticisme historicista, mentre que a partir de 1880 la primera generació modernista substitueix la nostàlgia historicista per una clara voluntat modernitzadora. La modernitat en arquitectura estava representada per les grans estructures de ferro i vidre de caràcter marcadament funcional, com els edificis dels mercats (Mercat del Born i Mercat de Sant Antoni a Barcelona). El Modernisme es planteja com la síntesi entre aquesta modernitat i la tradició constructiva, sobretot la dels segles del gòtic. Amb aquesta recuperació de la tradició s'ha de relacionar la utilització de la volta de rajola amb tirants de ferro (la volta catalana) per part dels arquitectes de finals del XIX i la recuperació del maó com a material fonamental en la construcció.
A Catalunya, el Modernisme és un moviment fortament arrelat i que ha dotat de personalitat pròpia moltes ciutats del país. La burgesia industrial pròspera, culta i nacionalista de finals del XIX dóna suport als arquitectes modernistes perquè les seves obres satisfan tres condicions bàsiques que expliquen el seu èxit a Catalunya:
- enllaça amb la tradició del Gòtic nacional dels segles XIV i XV
- satisfà les aspiracions de modernitat de la burgesia per les seves innovacions tècniques i estètiques
- és un art refinat que permet a la burgesia fer ostentació de la seva riquesa i el seu bon gust
Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) es pot considerar un antecessor del racionalisme. A les seves obres, trobem una concepció global de l'edifici, amb l'espai interior i els plans perfectament definitis, i la utilització de materials i tècniques innovadors com a element expressiu.
Les obres de joventut mostren una clara preferència pel maó i els ornaments de ceràmica: Editorial Montaner i Simon, a Barcelona (1880, actualment, seu de la Fundació Tàpies). La primera obra madura de Domènech és el Cafè Restaurant de l'Exposició Universal de 1888, conegut com El castell dels tres dragons (actualment Museu de Zoologia, al Parc de la Ciutadella), en el qual l'estructura de ferro deixa a la vista alguns dels seus elements. La integració de la tècnica constructiva més moderna i els elements decoratius tradicionals es manifesta en les obres posteriors com el Palau de la Música Catalana (1908) a Barcelona, l'Institut Pere Mata (1897) i la Casa Navàs (1901) a Reus i l'Hospital de Sant Pau a Barcelona (1910).
L'altra figura rellevant de la primera generació modernista és Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), arquitecte que reinterpreta el Gòtic amb un llenguatge personal que es pot veure en les seves obres més conegudes com la Casa Amatller (1898) al Passeig de Gràcia de Barcelona.
Tant Domènech i Montaner com Puig i Cadafalch van ser homes cormpromesos amb els afers públics de la seva època, ben al contrari d'Antoni Guadí, el geni solitari.
Antoni Gaudí
Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926) va néixer a Reus en una família de calderers. Des de petit, va aprendre l'ofici artesanal que li va donar el gust pel tractament dels materials metàl·lics i l'interès pels detalls. Es va formar com arquitecte a Barcelona, on va dur a terme la major part de la seva obra. En els seus inicis, reflecteix una forta influència dels estils historicistes, sobretot del neomudèjar i del goticisme (Palau episcopal d'Astorga). Al costat d'aquestes influències, cal tenir en compte la passió de Gaudí per la natura: les formes vives dels vegetals i animals van ser fonts de la seva inspiració. La seva obra està lligada a la febre constructiva de l'Eixample de Barcelona (Casa Batlló i Casa Milà), al patrocini d'Eusebi Güell i a les obres del Temple de la Sagrada Família.
L'obra de Gaudí és fruit d'una contínua experimentació que combina els elements moderns (estructures de ferro) amb la recuperació de materials i tècniques tradicionals (voltes de maó) i la investigació de solucions estructurals basades en l'observació (arc catenari). El resultat és una arquitectura d'espais complexos i formes exteriors sorprenents que sobtaren els seus contemporanis, que sovint van rebutjar les obres gaudinianes per excessivament audaces i complicades.
A més, Gaudí dissenyava tots els elements interiors: mobiliari, llars de foc, decoració mural, etc. Un dels elements decoratius més característic a les seves obres és el trencadís, revestiment mural a mena de mosaic fet a base de fragments de ceràmica trencats de forma arbitrària. El trencadís seria incorporat per altres arquitectes contemporanis i posteriors, i ha esdevingut un dels elements més populars del modernisme català.
La Casa Batlló i la Casa Milà (La Pedrera) exemplifiquen prou bé la combinació d'audàcia estructural i d'exuberància decorativa de Gaudí: façanes ondulants, baranes de ferro amb formes vegetals, teulades de somni, textura de la pedra com un magma solidificat, etc.
Per al ric industrial Eusebi Güell, Gaudí va construir la seva residència (el Palau Güell) amb unes extraordinàries portes de ferro forjat, i part d'un ambiciós projecte de residència per a obrers amb capella i zones comunes: la Colònia Güell, on Gaudí s'allibera de les ressonàncies historicistes i treballa molt més amb la terra com a model d'unes estructures molt originals, sobretot a la cripta de l'església (Santa Coloma de Cervelló, 1908-1916), que és una construcció en la qual utilitza suports inclinats que segueixen les línies de descàrrega de la coberta, i se serveix de diferents materials (pedra i maó) per aconseguir un aspecte rústic basat en les formes de la natura. Finalment, en uns terrenys als afores de Barcelona, va dur a terme el gran projecte del Parc Güell, també sense acabar, on mostra la seva capacitat per a fondre escultura i arquitectura en un marc natural.
L'obra de la Sagrada Família li va ser encarregada l'any 1883 i, fins a la seva mort, es va liurar en cos i ànima a la feina d'aixecar aquest temple, fins al punt d'anar a viure a peu d'obra. Projectà un edifici gegantí basat en la disposició de les catedrals medievals: una planta de creu llatina de cinc naus amb girola, una cripta i les tres grans façanes corresponents als peus i als braços del transepte. Des del punt de vista simbòlic, el temple segueix un joc numèric: les quatre torres al voltant del cimbori són els quatre Evangelistes a l'entorn de Crist; les dotze torres previstes simbolitzen els apòstols i els quatre cossos angulars, les Virtuts Cardinals.
La construcció es va començar per la capçalera i a la mort de Gaudí estava bastida la girola i una part del transepte. La part construïda (sobretot la façana del Naixement) ha esdevingut un dels símbols de Barcelona i és un exemple perfecte d'integració de l'escultura en el conjunt arquitectònic i de com l'audàcia i la modernitat estructural són compatibles amb un esperit ple de religiositat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.