L'Expressionisme

L'Expressionisme és un ampli moviment, un estat d'ànim col·lectiu que dura, amb molts canvis i oscil·lacions, des de finals del segle XIX fins a mitjan segle XX.

El positivisme del segle XIX havia elaborat el mite del progrés indefinit: la societat burgesa capitalista, amb els seus avenços tècnics, esdevindria el millor dels móns possibles. Però la crisi de les primeres dècades del segle XX i, sobretot, la Primera Guerra Mundial, van desfer aquesta utopia del progrés sense límits. La liteartura i la filosofia (Zola, Nietzsche, Ibsen, Streindberg, etc.) havien obert el camí de la crítica al sistema des de perspectives revolucionàries o nihilistes.

L'Expressionisme neix sobre aquesta base de protesta i de crítica i s'assenta en un principi bàsic: l'obra d'art ha d'expressar un sentiment o emoció, més que no pas donar a conèixer la mera realitat física de les coses. En contrast amb l'Impressionisme, que resta lligat a les sensacions i a la visió exterior del món, l'Expressionisme dóna prioritat a la visió interior de l'artista. Les obres expressionistes reflecteixen l'angoixa, el terror i la misèria. Volen plasmar en el llenç allò que és més profund de l'ànima humana, tot deformant la realitat visual per tal de remarcar l'expressivitat.

Els antecedents. Munch

Els antecedents immediats de l'Expresionisme els hem de buscar en les darreres obres de Van Gogh i en l'obra del pintor noruec Edward Munch (1863-1944), que va viure a Alemanya del 1892 al 1908 i que en obres com El crit, Madonna i Pubertat representa la soledat de l'ésser humà en un conglomerat de línies diagonals i corbes. El crit és l'obra més coneguda de Munch i ha esdevingut la imatge emblemàtica de l'angoixa en el món contemporani: el crit deforma les coses, fins i tot el rostre del qual sorgeix, i converteix el quadre en un paisatge delirant a base de grans línies ondulades. Tot està fet en funció de l'expressió: el dibuix, el color i la composició. És la mateixa angoixa i el mateix llenguatge expressiu del Goya de les pintures negres i del Van Gogh de la Nit estelada.

James Ensor (1860-1949), pintor belga contemporani de Munch, és l'altre antecedent immediat de l'Expressionisme. Les seves obres més conegudes són de tema religiós, però amb un plantejament heterodox, amb un sentit satíric o burlesc, com es pot veure a L'entrada de Crist a Brusel·les (1889), paròdia de l'entrada de Crist a Jerusalem, on Crist participa a la desfilada de Carnaval enmig de l'alegria general. És aquest contingut histriònic allò que el situa com un antecedent de l'Expressionisme.

Molt diferent és el cas d'Amedeo Modigliani (1884-1920), pintor i escultor italià establert a París, que desenvolupa una poètica intimista i sensual basada en el cos humà; els quadres de dones nues, la part més coneguda de la seva producció, representen la figura en espais tancats i angoixants, amb punts de vista molt propers al cos, que es mostra amb una certa insolència; es tracta d'una recreació del tradicional tema de Venus. Els retrats són l'altra vessant fonamental de l'obra de Modigliani, que es pot relacionar amb l'Expressionisme en tant que cerca plasmar la subjectivitat de l'artista.

L'Expressionisme alemany

El fenomen expressionista es manifesta amb particular intensitat a Alemanya, on el règim imperial i militarista del Kàiser Guillem II accentuava les contradiccions socials i polítiques. El primer grup expressionista pròpiament dit es forma a la ciutat alemanya de Dresde el 1905. És un moviment revolucionari no tan sols en l'aspecte pictòric sinó també en l'ideològic: l'Expressionisme suposa una presa de posició enfront del món en què es desenvolupa, com abans havia fet el Romanticisme. És un corrent d'oposició al positivisme i molt proper al nihilisme de la filosofia de Nietzsche. Alguns pintors fauvistes, sobretot Vlaminck, responen al mateix esperit.

Podem sintetizar l'evolució de l'Expressionisme en quatre moments: 

En primer lloc, El grup Die Brücke (El pont), format a Dresde el 1905, del qual són els màxims representants E.L.Kirchner (1880-1938) i Emil Nolde (1867-1956), tot i que aquest només va pertànyer al grup durant un any. El seu treball es basa en l'admiració per Van Gogh, el rebuig de l'art del seu temps i l'exaltació d'un cert romanticisme artesanal. Die Brücke tenia un sentit clarament contestatari; allò que unia els pintors del grup era bàsicament l'intent de destruir les velles normes i la recerca de l'espontaneïtat i de la inspiració. El rebuig de les normes, de la disciplina externa, i l'exaltació de les pulsions emotives de cada artista és un dels punts clau de la poètica expressionista.

Kirchner és qui mostra més clarament una actitud crítica vers la societat burgesa (Cinc dones al carrer), mentre que Nolde treballa sobretot temes religiosos però amb figures deformades i distorsionades. A més de constituir un pas en l'alliberament de l'art, Die Brücke suposa la recuperació de la tradició alemanya del gravat en fusta (xilografia) que havia tingut el seu punt culminant els segles XV i XVI.

Precisament, la consideració de l'Expressionisme com un moviment específicament alemany va provocar-ne l'intent d'apropiació per part del nazisme com a expressió genuïna de l'esperit nacionalista. Finalment, però, tota la pintura expressionista va merèixer la qualificació d'art "degenerat".

En segon lloc, el 1911 es constitueix a Munic el grup Der Blaue Reiter (El genet blau) a l'entorn de les figures de Wassili Kandinsky (1866-1944) i Franz Marc (1880-1916), als quals s'afegí més tard Paul Klee (1871-1940). La publicació de l'almanac Der Blaue Reiter va permetre al grup aplegar un conjunt d'artistes, escriptors i músics molt diversos i de diferents països europeus, i reflectir la idea de Kandisnky que totes les manifestacions de l'art són vàlides (art infantil, primitiu, oriental, etc.) i que la missió de l'art modern és alliberar-se de la dependència respecte del món exterior per tal d'expressar l'esperit creador. L'esclat de la Primera Guerra Mundial va desfer el grup: Marc va morir, Kandinsky va tornar a Rússia i Paul Klee es va allistar a l'exèrcit.

Els artistes del Genet blau eren més lírics i menys agressius que els del grup El Pont. Utilitzen colors més suaus i el seu objectiu és captar l'essència espiritual de la realitat. Tenen una orientació més especulativa i prenen actituds més aviat refinades i gairebé aristocràtiques, a diferència de les postures radicals i agressives del grup de Dresde. Aquestes característiques són presents en obres com Seneci, de Klee. Com a conseqüència lògica d'aquesta especulació formal, l'obra de Kandinsky i de Klee, dos dels pintors fonamentals del segle XX, deriva progressivament cap a l'abstracció.

En tercer lloc, La Nova Objectivitat és un moviment que sorgeix arran de la dura experiència de la guerra, que esdevé determinant per a la formació dels artistes que treballen a Alemanya durant la República de Weimar. Els pintors Georg Grosz (1893-1959) i Otto Dix (1891-1969) i l'escultor Ernst Barlach (1870-1938) són les figures més representatives d'aquest realisme expressionista que critica durament la situació social i política alemanya en els seus escrits i en la seva obra plena d'imatges dures i esfereïdores. La Nova Objectivitat intenta superar el divorci iniciat a finals del segle XIX entre art i societat, tot creant un art objectiu, de gran precisió i claredat, a més de compromès políticament amb la lluita del proletariat urbà per la millora de les seves condicions de vida.

La representació dels "desastres de la guerra" és un dels grans temes del realisme expressionista (aiguaforts d'Otto Dix), però també ho són els retrats, l'ambient berlinès de postguerra, la hipocresia de la vida burgesa, i la ciutat industrial com a àmbit angoixant de la vida moderna. La visió apocalíptica de la ciutat moderna (Grosz: Metròpolis, 1917) està molt relacionada amb la del cinema expressionista alemany contemporani (Fritz Lang: Metròpolis, 1926).

L'arribada de Hitler al poder el 1933 va suposar el final de la Nova Objectivitat que, com d'altres manifestacions de l'art modern, va ser considerada pels nazis "art degenerat". Moltes de les obres més representatives de l'Expressionisme van ser destruïdes o venudes a galeries i col·leccionistes d'altres països, mentre que la majoria dels artistes es van veure abocats a l'exili o al silenci.

En quart lloc, després de la guerra, l'austríac Oscar Kokoschka (1886-1980), que havia format part del grup de Munic, va aglutinar entorn seu els expressionistes més joves i van mantenir viva una pintura que s'expressa amb abundància de pasta pictòrica, pinzellades violentes i colors molt contrastats.

L'ambigüitat del terme Expressionisme ha fet que la denominació hagi estat aplicada posteriorment a fenòmens molt diversos, tant en el camp de la pintura abstracta com en el de la figuració. De fet, de totes les tendències de la primera meitat del segle XX, l'Expressionisme és la que ha tingut una pervivència més clara en la pintura posterior a la Segona Guerra Mundial.