Les tendències artístiques del segle XX

Durant el segle XX, especialment durant la primera part de la centúria, l'art experimentà, com mai no ho havia fet abans, uns canvis profunds i molt ràpids. Aquesta dinàmica s'ha d'entendre en el marc d'un període històric en què les novetats se succeeixen a un ritme vertiginós en tots els ordres de la vida: tecnològic i científic (motor d'explosió, teoria de la relativitat, aviació, energia atòmica, cinema, ràdio, televisió, telèfon, etc.), polític (Primera Guerra Mundial, Revolució Russa, Nazisme, Feixisme, etc.), econòmic i social (emigració a les ciutats, crisi del sistema capitalista el 1929, industrialització accelerada), ideològic i filosòfic (psicoanàlisi de Freud, filosofia de Nietzsche, novel·la moderna amb Proust, Joyce, etc.)

A l'art, apareixen grups d'artistes que conscientment es plantegen dur a terme experiències comunes i fixen els seus objectius en Manifestos i publicacions diverses. Aquests moviments artístics reben el nom d'avantguardes, "ismes" i, actualment, tendències, i responen a la necessitat d'anar més enllà, de cercar nous camins per a un art que ja no pot ser d'imitació de la realitat perquè la fotografia i el cinematògraf ho aconsegueixen amb més perfecció. L'essència de les avantguardes és la innovació, la modernitat, el trencament amb allò que es feia a la seva aparició; això explica el ritme rapidíssim amb què se succeeixen, perquè la novetat deixa de ser-ho quan és reconeguda i acceptada pel gran públic.

Les tendències artístiques del segle XX es poden dividir en dos grans períodes. Les primeres tendències es desenvolupen fins el 1945 (acabament de la Segona Guerra Mundial) i parteixen de les experiències del Postimpressionisme. Són generalment grups molt definits en els seus plantejaments, però els grans genis (Picasso, Miró) no s'hi poden classificar més que en etapes concretes de la seva obra, perquè tendeixen a allunyar-se dels plantejaments inicials i a elaborar un llenguatge plàstic propi. En canvi, les segones tendències, de 1945 fins a 1980, són més desestructurades i menys definides com a grup, i amb freqüència prenen com a referència les tendències anteriors. A més, la persecució de la dissidència cultural en els règims nazis i feixistes primer, i en l'estalinisme després, provoca un èxode d'artistes i intel·lectuals cap a Amèrica. Aquest serà un dels factors determinants del canvi de centre artístic de París cap a Nova York un cop acabada la Segona Guerra Mundial.