La tendència realista té el seu representant més important en la figura de Ramon Martí Alsina (1826-1894), que comença la seva activitat dins el cercle de la Lotja de Barcelona, però després d'estar a París deriva cap a un realisme emparentat amb el de Courbet, alhora que critica amb duresa l'estil tou i un tant amanerat dels natzarens. Va ser un pintor prolífic, recolzat per un taller força actiu, perquè els seus paisatges urbans (Born vell, 1866) i les escenes quotidianes de la vida urbana (La migdiada, 1880) van trobar una clientela entusiasta entre la burgesia barcelonina.
Aquesta clientela, formada per les classes mitjanes urbanes, va canviar els usos artístics a Catalunya, sobretot a Barcelona, on es va començar a fer habitualment exposicions al marge de l'Acadèmia de Sant Jordi, i aparegueren algunes galeries d'art, entre les quals destacà, ja en aquesta època, la Galeria Parés. La proliferació de setmanaris i publicacions il·lustrades va donar a conèixer notables dibuixants com Apel·les Mestres i significà una via de difusió de l'art català dins del propi país.
L'activitat artística no es limita a la capital, sinó que apareixen diversos focus entre les quals destaca l'Escola d'Olot, impulsada per Joaquim Vayreda (1843-1894), home de tarannà conservador i relacionat amb el carlisme; Vayreda es va establir a Olot i va practicar una pintura de paisatge que, sobretot arran d'un viatge a França el 1871, està influïda per l'escola de Barbizon. Els seus quadres representen paisatges d'amplis horitzons, amb una atmosfera vaporosa que proporciona una sensació de tristor accentuada per les figures dels pagesos humils (Recança, 1876; La sega, 1881). L'activitat de Josep Berga i de Marià Vayreda, germà de Joaquim, donaren continuïtat al grup de pintors de la Garrotxa.
Paral·lelament, desenvolupa la seva activitat el pintor català més reconegut internacionalment al segle XIX, el reusenc Marià Fortuny (1838-1874), després d'uns inicis brillants en què obté encàrrecs importants com el gran quadre de La batalla de Tetuán (1860), es va establir a Roma, on va ser el pintor estrella del marxant Adolphe Goupil, un dels més importants a tot Europa. El gran èxit de Fortuny es deu als seus quadres de costums, els anomenats quadres "de casacón", pintats amb una minuciositat extraordinària, amb pinzellades soltes i una gamma variada i brillant; l'obra més significativa d'aquesta etapa és La vicaria (1870), obra culminant de l'anomenada pintura preciosista, que va tenir gran èxit a tot Europa com a expressió d'un realisme burgès exempt del caràcter de crítica social.
Posteriorment, Fortuny va evolucionar cap a una pintura més fluïda, amb gust per les escenes exòtiques i els temes anecdòtics (Nu a la platja de Portici, 1874). L'evolució de Fortuny el portava per un camí que podria haver confluït amb l'Impressionisme, però va morir jove, justament l'any (1874) de la primera exposició a París dels impressionistes.
En l'escultura, el realisme no s'imposa de manera tan clara com en la pintura. Els nombrosos encàrrecs oficials per a monuments públics, afavoreixen un eclecticisme en què es conjuga l'observació de la realitat amb una certa retòrica historicista que sovint és una exigència de l'encàrrec. És significatiu en aquest aspecte el Monument a Colom a Barcelona (1888), l'obra de més envergadura de la segona meitat del segle XIX i en la qual intervingueren la majoria dels escultors de prestigi d'aquell moment. Catalunya va proporcionar una bona nòmina d'escultors que van treballar freqüentment a Madrid en encàrrecs oficials i entre els quals destaquen els germans Venanci i Agapit Vallmitjana, Jeroni Suñol, autor d'un magnífic Dante sedent en actitud pensativa, i Joan Roig i Solé, autor de la conegudíssima Dama del Paraigua al Parc de la Ciutadella de Barcelona.
La generació d'escultors nascuts a la segona meitat del segle es mou entre la tradició i la introducció dels moviments d'avantguarda. L'exemple més clar és el de Miquel Blay i Fàbregas (1866-1936), que combina el domini de la tècnica acadèmica amb la voluntat de superar el realisme merament descriptiu; després d'una primera etapa de treball a Olot (la seva ciutat natal) va viatjar a Roma i a París. Va obtenir gran èxit amb l'obra Els primers freds (1892), on les figures nues d'un vell i un nen, captades amb un estricte realisme, semblen emergir des de la matèria escultòrica amb un posat resignat i expressen una emotivitat que transcendeix l'anècdota narrativa per tornar-se universal. Posteriorment, l'obra de Blay pren un aire més proper al Simbolisme (Perseguint la il·lusió, 1903) i al Modernisme (grup al·legòric de la música popular al Palau de la Música Catalana).
El moviment artístic més característic de la Catalunya de finals del vuitcents i dels primers anys del segle XX és el Modernisme, moviment que podem relacionar amb l'empenta econòmica i cultural de Barcelona arran de l'Exposició Universal de 1888. La revista L'Avenç, creada el 1881, és el nucli al voltant del qual s'apleguen un grup d'intel·lectuals i artistes de caràcter clarament catalanista i progressista, que es defineixen com oposats a la recuperació de la tradició catalana amb una òptica conservadora que es propugnava des de la revista La Renaixença.
En el camp de la pintura, Ramon Casas i Santiago Rusiñol (1861-1931) són les dues figures clau en la superació del realisme. En tornar a Catalunya després de residir a Paris, formen amb l'escultor Enric Clarasó un grup que realitza exposicions conjuntes a la Sala Parés (1890, 1891 i 1893), que suposen la introducció de la modernitat a casa nostra. La pintura de Casas i de Rusiñol, en aquests anys, era una síntesi de l'Impressionisme i altres corrents pictòrics; la novetat rau en la pintura a l'aire lliure, la introducció de temes quotidians i banals, els enquadraments casuals de Degas i la tècnica impressionista. Altres artistes, com Miquel Utrillo (1862-1934) desenvoluparan aquesta pintura que aplica la tècnica impressionista amb un enfocament simbolista pel que fa als temes.
Rusiñol va ser el gran divulgador de la nova ideologia modernista mitjançant les Festes Modernistes de Sitges, la tertúlia de la Cerveseria del Cau Ferrat i posteriorment l'obertura de la cerveseria Els Quatre Gats al carrer Montesión de Barcelona, que es convertiria en lloc de tertúlia i en sala d'art alternativa. En Els Quatre Gats es consolidarà l'obra dels artistes de la generació més jove com Joaquim Mir, Isidre Nonell i Pablo Picasso.
Però la figura més interessant des del punt de vista pictòric és la de Ramon Casas (1866-1932). A París, es va sentir fascinat per l'obra de Manet i el seu concepte peculiar de la realitat plasmada amb superfícies de colors plans. El primer estil de Casas és, doncs, un impressionisme tardà amb temes de la vida urbana de París; a partir dels anys 90 s'orienta cap al realisme social, amb obres magnífiques tant pels temes com per la facilitat de Casas per composar les escenes. Les obres més conegudes d'aquesta etapa de Casas són Garrot vil (1894), que descriu l'execució d'Isidre Monpart a la presó de Barcelona, i La càrrega (1899), que representa la repressió política dels aldarulls de la Barcelona de finals de segle que culminarien en la Setmana Tràgica de 1909. A partir de 1897, influït per l'obra de Toulouse-Lautrec, es converteix en un extraordinari autor de cartells, amb predomini del dibuix de línia sinuosa i elegant; són molt populars els seus cartells propagandístics d'Anís del Mono i de Codorniu, així com els dibuixos per a revistes com Els Quatre Gats i Pèl i Ploma. La tècnica del cartell va ser utilitzada també per Casas en els quadres que decoraven Els Quatre Gats (Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem) o les realitzades per a la rotonda del Cercle del Liceu.
Molts dels escultors de finals del segle es poden relacionar amb el Modernisme i amb un cert caire simbolista. Els més destacats són els ja esmentats Miquel Blay i Enric Clarasó, i Josep Llimona (1864-1934). Llimona és el representant més clar a Catalunya del Simbolisme, reflectit en el tractament insistent de la figura femenina; la seva obra més coneguda és Desconsol (1907), una figura femenina nua de llargs cabells, agenollada i amb el cap abatut entre els braços que pren un sentit al·legòric de l'abatiment o el desconsol, sensació accentuada pel fet que la inclinació del cap deixa a l'aire la llarga cabellera i amaga el rostre, de manera que la gestualitat del cos és l'únic element expressiu de l'obra.
Aquesta clientela, formada per les classes mitjanes urbanes, va canviar els usos artístics a Catalunya, sobretot a Barcelona, on es va començar a fer habitualment exposicions al marge de l'Acadèmia de Sant Jordi, i aparegueren algunes galeries d'art, entre les quals destacà, ja en aquesta època, la Galeria Parés. La proliferació de setmanaris i publicacions il·lustrades va donar a conèixer notables dibuixants com Apel·les Mestres i significà una via de difusió de l'art català dins del propi país.
L'activitat artística no es limita a la capital, sinó que apareixen diversos focus entre les quals destaca l'Escola d'Olot, impulsada per Joaquim Vayreda (1843-1894), home de tarannà conservador i relacionat amb el carlisme; Vayreda es va establir a Olot i va practicar una pintura de paisatge que, sobretot arran d'un viatge a França el 1871, està influïda per l'escola de Barbizon. Els seus quadres representen paisatges d'amplis horitzons, amb una atmosfera vaporosa que proporciona una sensació de tristor accentuada per les figures dels pagesos humils (Recança, 1876; La sega, 1881). L'activitat de Josep Berga i de Marià Vayreda, germà de Joaquim, donaren continuïtat al grup de pintors de la Garrotxa.
Paral·lelament, desenvolupa la seva activitat el pintor català més reconegut internacionalment al segle XIX, el reusenc Marià Fortuny (1838-1874), després d'uns inicis brillants en què obté encàrrecs importants com el gran quadre de La batalla de Tetuán (1860), es va establir a Roma, on va ser el pintor estrella del marxant Adolphe Goupil, un dels més importants a tot Europa. El gran èxit de Fortuny es deu als seus quadres de costums, els anomenats quadres "de casacón", pintats amb una minuciositat extraordinària, amb pinzellades soltes i una gamma variada i brillant; l'obra més significativa d'aquesta etapa és La vicaria (1870), obra culminant de l'anomenada pintura preciosista, que va tenir gran èxit a tot Europa com a expressió d'un realisme burgès exempt del caràcter de crítica social.
Posteriorment, Fortuny va evolucionar cap a una pintura més fluïda, amb gust per les escenes exòtiques i els temes anecdòtics (Nu a la platja de Portici, 1874). L'evolució de Fortuny el portava per un camí que podria haver confluït amb l'Impressionisme, però va morir jove, justament l'any (1874) de la primera exposició a París dels impressionistes.
En l'escultura, el realisme no s'imposa de manera tan clara com en la pintura. Els nombrosos encàrrecs oficials per a monuments públics, afavoreixen un eclecticisme en què es conjuga l'observació de la realitat amb una certa retòrica historicista que sovint és una exigència de l'encàrrec. És significatiu en aquest aspecte el Monument a Colom a Barcelona (1888), l'obra de més envergadura de la segona meitat del segle XIX i en la qual intervingueren la majoria dels escultors de prestigi d'aquell moment. Catalunya va proporcionar una bona nòmina d'escultors que van treballar freqüentment a Madrid en encàrrecs oficials i entre els quals destaquen els germans Venanci i Agapit Vallmitjana, Jeroni Suñol, autor d'un magnífic Dante sedent en actitud pensativa, i Joan Roig i Solé, autor de la conegudíssima Dama del Paraigua al Parc de la Ciutadella de Barcelona.
La generació d'escultors nascuts a la segona meitat del segle es mou entre la tradició i la introducció dels moviments d'avantguarda. L'exemple més clar és el de Miquel Blay i Fàbregas (1866-1936), que combina el domini de la tècnica acadèmica amb la voluntat de superar el realisme merament descriptiu; després d'una primera etapa de treball a Olot (la seva ciutat natal) va viatjar a Roma i a París. Va obtenir gran èxit amb l'obra Els primers freds (1892), on les figures nues d'un vell i un nen, captades amb un estricte realisme, semblen emergir des de la matèria escultòrica amb un posat resignat i expressen una emotivitat que transcendeix l'anècdota narrativa per tornar-se universal. Posteriorment, l'obra de Blay pren un aire més proper al Simbolisme (Perseguint la il·lusió, 1903) i al Modernisme (grup al·legòric de la música popular al Palau de la Música Catalana).
El moviment artístic més característic de la Catalunya de finals del vuitcents i dels primers anys del segle XX és el Modernisme, moviment que podem relacionar amb l'empenta econòmica i cultural de Barcelona arran de l'Exposició Universal de 1888. La revista L'Avenç, creada el 1881, és el nucli al voltant del qual s'apleguen un grup d'intel·lectuals i artistes de caràcter clarament catalanista i progressista, que es defineixen com oposats a la recuperació de la tradició catalana amb una òptica conservadora que es propugnava des de la revista La Renaixença.
En el camp de la pintura, Ramon Casas i Santiago Rusiñol (1861-1931) són les dues figures clau en la superació del realisme. En tornar a Catalunya després de residir a Paris, formen amb l'escultor Enric Clarasó un grup que realitza exposicions conjuntes a la Sala Parés (1890, 1891 i 1893), que suposen la introducció de la modernitat a casa nostra. La pintura de Casas i de Rusiñol, en aquests anys, era una síntesi de l'Impressionisme i altres corrents pictòrics; la novetat rau en la pintura a l'aire lliure, la introducció de temes quotidians i banals, els enquadraments casuals de Degas i la tècnica impressionista. Altres artistes, com Miquel Utrillo (1862-1934) desenvoluparan aquesta pintura que aplica la tècnica impressionista amb un enfocament simbolista pel que fa als temes.
Rusiñol va ser el gran divulgador de la nova ideologia modernista mitjançant les Festes Modernistes de Sitges, la tertúlia de la Cerveseria del Cau Ferrat i posteriorment l'obertura de la cerveseria Els Quatre Gats al carrer Montesión de Barcelona, que es convertiria en lloc de tertúlia i en sala d'art alternativa. En Els Quatre Gats es consolidarà l'obra dels artistes de la generació més jove com Joaquim Mir, Isidre Nonell i Pablo Picasso.
Però la figura més interessant des del punt de vista pictòric és la de Ramon Casas (1866-1932). A París, es va sentir fascinat per l'obra de Manet i el seu concepte peculiar de la realitat plasmada amb superfícies de colors plans. El primer estil de Casas és, doncs, un impressionisme tardà amb temes de la vida urbana de París; a partir dels anys 90 s'orienta cap al realisme social, amb obres magnífiques tant pels temes com per la facilitat de Casas per composar les escenes. Les obres més conegudes d'aquesta etapa de Casas són Garrot vil (1894), que descriu l'execució d'Isidre Monpart a la presó de Barcelona, i La càrrega (1899), que representa la repressió política dels aldarulls de la Barcelona de finals de segle que culminarien en la Setmana Tràgica de 1909. A partir de 1897, influït per l'obra de Toulouse-Lautrec, es converteix en un extraordinari autor de cartells, amb predomini del dibuix de línia sinuosa i elegant; són molt populars els seus cartells propagandístics d'Anís del Mono i de Codorniu, així com els dibuixos per a revistes com Els Quatre Gats i Pèl i Ploma. La tècnica del cartell va ser utilitzada també per Casas en els quadres que decoraven Els Quatre Gats (Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem) o les realitzades per a la rotonda del Cercle del Liceu.
Molts dels escultors de finals del segle es poden relacionar amb el Modernisme i amb un cert caire simbolista. Els més destacats són els ja esmentats Miquel Blay i Enric Clarasó, i Josep Llimona (1864-1934). Llimona és el representant més clar a Catalunya del Simbolisme, reflectit en el tractament insistent de la figura femenina; la seva obra més coneguda és Desconsol (1907), una figura femenina nua de llargs cabells, agenollada i amb el cap abatut entre els braços que pren un sentit al·legòric de l'abatiment o el desconsol, sensació accentuada pel fet que la inclinació del cap deixa a l'aire la llarga cabellera i amaga el rostre, de manera que la gestualitat del cos és l'únic element expressiu de l'obra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.