El Cubisme

Les aportacions del Fauvisme i de l'Expressionisme al llenguatge pictòric partien de la utilització lliure del color i de la forma d'aplicar-lo, però no posaven en dubte, de forma sistemàtica, el sistema perspectiu heretat del Renaixement. El moviment cubista, en canvi, aprofundeix en la recerca de noves formes de representació iniciada per Cézanne.

Antecedents i poètica del Cubisme

Els pintors impressionistes havien intentat apropar-se a la realitat visible i immediata per tal de copsar la seva fugacitat. El Cubisme parteix de la crítica a aquesta concepció, tot considerant que el pintor no ha d'enregistrar com un notari les dades visuals, sinó que ha d'organitzar-les en una síntesi que en destaqui les dades essencials. Els cubistes consideraven que la pintura impressionista era només retina, mancada de cervell.

El gran propagandista i teòric del Cubisme va ser el poeta Guillaume Apollinaire. Per a Apollinaire, la geometria és a les arts plàstiques allò que la gramàtica és a l'art d'escriure, idea que sintetitza la preocupació dels cubistes per l'elaboració dels objectes a base de formes pures.

L'antecedent de la poètica cubista és Georges Seurat, el pintor neoimpressionista que cap al 1880 havia volgut portar l'experiència impressionista cap a les darreres conseqüències, tot depurant-la d'allò que tenia de provisonal i incerta, i desenvolupant les seves teories sobre la forma i el color mitjançant la tècnica puntillista.

El pintor que va centrar l'atenció de Picasso i Braque, els creadors del Cubisme, va ser Paul Cézanne, del qual es va fer una exposició antològica a París l'any 1906, quan els dos joves pintors començaven la seva activitat artística a la capital francesa. Cézanne aporta el rigor i la coherència enfront del possibilisme i la immediatesa impressionista. La voluntat cezanniana per captar l'essència de les formes l'impulsa a representar els objectes des de diversos punts de vista i mostrar-ne cares diferents de forma simultània, creant en conseqüència unes relacions pictòriques diferents de les tradicionals. Aquesta serà la primera via de treball dels cubistes fins arribar a la destrucció de la perspectiva renaixentista.

Però els antecedents del Cubisme cal buscar-los també en les formes d'expressió artístiques que podem qualificar com a primitives. Picasso es va sentir atret per les màscares africanes, per l'escultura ibèrica i per la simplicitat de la pintura romànica. També va admirar l'obra d'un pintor francès de finals del XIX que es pot considerar iniciador de la pintura naïf (ingènua): Henry Rousseau, el Duaner (1839-1906).

Naixement i evolució del Cubisme

L'any 1907 Picasso va pintar Les senyoretes del carrer d'Avinyó, quadre en què les cinc figures femenines representades apareixen descompostes en plans o facetes, amb arestes vives, com si es vegessin simultàniament des de diferents punts de vista. Aquesta obra es considera el punt inicial del Cubisme. El nom deriva , un cop més, de la ironia d'un crític, Louis Vauxcelles, qui en parlar d'una exposició de Braque el 1908, escrivia: Braque maltracta les formes, ho redueix tot a esquemes geomètrics, a cubs.

Els iniciadors del Cubisme van ser, doncs, Pablo Picasso (1881-1973) i Georges Braque (1882-1963), que van treballar junts a parís entre 1907 i 1914 aproximadament. Posteriorment, s'hi afegiren altres artistes com Fernand Léger (1881-1955), Juan Gris (1887-1927) i Maria Blanchard  (1881-1932).

En una primera fase, l'anomenat Cubisme analític, la pintura cubista parteix de l'objecte, però el desfà en plans fins arribar a la seva percepció total. Prescindeix dels convencionalismes vigents des del Renaixement pel que fa a la perspectiva i la profunditat de l'espai pictòric. Es basa en el principi de simultaneïtat, és a dir, veu l'objecte des de diversos angles al mateix temps. És la primera de les tendències del segle XX que representa un trencament clar i definitiu amb la pintura tradicional, fins i tot amb l'impressionisme, ja que perd l'interès pel color i la pintura d'exteriors. La paleta dels cubistes és apagada, a base de grisos, ocres, verdosos. Les senyoretes d'Avinyó, l'Autoretrat de 1907 i La fàbrica d'Horta d'Ebre de Picasso i Paisatge de l'Estaque i Dona amb mandolina de Georges Braque són exemples clars del Cubisme analític.

Però a partir de 1911, Picasso i Braque comencen a interessar-se per la utilització de diversos materials (collage) que se superposen en el quadre, com ara Natura morta amb cadira de reixeta de Picasso: és l'anomenat Cubisme sintètic. El pintor sembla partir dels materials pictòrics amb els quals organitza el motiu del quadre, de manera inversa al Cubisme analític, que partia de l'objecte per descompondre'l. Les facetes petites se substitueixen per plans amplis i la gamma de colors es fa més rica.

El collage és una de les aportacions més afamades dels cubistes, perquè introdueix noves possibilitats en afegir al quadre una matèria no estrictament pictòrica i obre així el camí que portarà als mertz dadaistes de Schwiters, als objectes trobats surrealistes i, més tard, a la pintura matèrica.

Després dels primers anys de treball conjunt de Picasso i Braque, el Cubisme pren diversos camins, més personals. Tant Gris com Léger afegeixen a la investigació cubista un nou sentit del color i del moviment. Per la seva banda, Robert i Sònia Delaunay desenvolupen una versió peculiat del Cubisme sintètic que Apollinaire va definir com a Orfisme. Composicions com La ciutat i La Torre Eiffel mostren diverses imatges que es fonen en una gran riquesa cromàtica. L'obra i els escrits de Delaunay van influir decisivament en Klee i Franz Marc.

Les formes geomètriques del Cubisme van atreure diversos escultors que en algun moment de la seva obra van passar per una fase cubista, tot i que, en general, el conjunt del seu treball no s'hi pot emmarcar. El més clarament emparentat amb les investigacions de Picasso i Braque va ser Jacques Lipchitz (1891-1973); altres escultors que s'hi poden relacionar són el romanès Brancusi i els espanyols Julio González i Pablo Gargallo.