El neoclassicisme

El Neoclassicisme és l’estil artístic que s’identifica més clarament amb els ideals de la Il·lustració, sobretot per la crítica dels il·lustrats al gust rococó, considerat com un art sensual i frívol, expressió de la decadència vital de l’aristocràcia. L’art, per als il·lustrats, ha de contribuir a canviar el món, tot reflectint models de conducta, exaltant virtuts com l’abnegació, el sacrifici, la noblesa dels sentiments, la fidelitat a les pròpies idees, etc. En aquest sentit, el Neoclassicisme connecta amb els ideals de les revolucions americana i francesa expressats en les respectives Declaracions de drets de l’home.

Un altre aspecte que influeix decisivament en la formació de l’estil neoclàssic és l’impacte produït pels descobriments arqueològics de l’antiguitat grega i romana, que mitjançant llibres i gravats (Historia de l’Art a l’Antiguitat de Winckelmann) són coneguts per tot Europa, alhora que molts artistes viatgen per visitar les ruïnes clàssiques com autèntics pelegrins. L’inici de les excavacions d’Herculà (1738) i Pompeia (1748), tot i que van ser dutes a terme amb discreció, van treure a la llum aspectes totalment ignorats de l’art romà; el mateix pot afirmar-se del descobriment dels temples grecs de Paestum (Sicília), que van posar al descobert l’ordre dòric (sense base i amb el fust estriat) i van revolucionar les idees renaixentistes sobre els ordres arquitectònics. A més de l’impacte directe de les troballes arqueològiques, cal destacar la importància de les teoritzacions al voltant del classicisme del mateix Winckelmann i del seu deixeble Mengs.

Com a conclusió, podem definir el Neoclassicisme com l’art que pren com a model les obres gregues i romanes (sobretot en arquitectura) i que rebutja les formes de l’art Rococó. En les arts plàstiques, se segueixen els models antics i els del Renaixement, amb un domini absolut del dibuix sobre el color en la pintura. L’academicisme, és a dir, la necessitat d’ajustar-se a unes normes establertes per les Acadèmies, és un tret fonamental del Neoclassicisme.

El Neoclassicisme lliga molt bé amb l’esperit racionalista dels homes de la Il·lustració, alhora que reflecteix ben clarament el rebuig del decorativisme rococó, considerat una manifestació del gust decadent de la noblesa. Per això no és estrany que sigui a la França napoleònica i als Estats Units d’Amèrica on l’arquitectura neoclàssica té una influencia més important.