El romanticisme

Després del període revolucionari i napoleònic a França, que coincideix amb la fase de predomini del Neoclassicisme, es pot parlar d'una reacció romàntica que sintonitza amb l'oposició burgesa a les restauracions monàrquiques i absolutistes i amb els moviments nacionalistes entre 1820 i 1850 aproximadament.

Aquesta divisió es basa en la consideració dels conceptes clàssic i romàntic com antagònics i excloents. El Neoclassicisme aporta elements nous que podem considerar preromàntics, alhora que perdura la tradició classicista més enllà dels límits cronològics exposats, tant en la seva temàtica com en la tècnica pictòrica.

Efectivament, al costat d’un art que respecta els criteris uniformadors de les Acadèmies, apareixen ben aviat símptomes de trencament amb la tradició clàssica, fins i tot en pintors que s’identifiquen inequívocament amb el Neoclassicisme o que han estat formats dins les seves normes. Aquesta ruptura amb la tradició arriba per dos camins:

• En l'aspecte temàtic o ideològic, per l'aparició de nous temes. Durant segles, la pintura s’havia limitat als temes religiosos, mitològics i, des del Renaixement, al retrat i el paisatge. Paradoxalment, és Jacques-Louis David, la gran figura del neoclassicisme pictòric, qui introdueix el tema històric, els temes revolucionaris i l’exaltació de l'heroi contemporani (Marat, Napoleó), avançant-se d’aquesta manera al Romanticisme.
• En l'aspecte estrictament pictòric, Goya (pràcticament coetani de David) trenca amb la tradició heretada del Renaixement: introdueix composicions complexes, punts de vista casuals, el predomini absolut del color sobre la línia, la pinzellada solta i ràpida, etc. D’aquesta manera recull l’herència dels grans mestres del Barroc, sobretot Velázquez i Rembrandt, i s’avança als moviments pictòrics contemporanis.

El marc històric

La difusió del Romanticisme coincideix amb el període de les revolucions burgeses i l’aparició dels nacionalismes, des del final de l’època napoleònica fins a mitjans del segle XIX (1848 podria ser la data simbòlica). Recordem els aspectes clau del moment històric:

• Les revolucions burgeses de 1820, 1830 i 1848. Els artistes romàntics s’identifiquen amb la burgesia revolucionària i amb el concepte genèric del poble referit al conjunt de classes socials no privilegiades.
• Les lluites d’independència nacional de Bèlgica, Grècia i altres països. El cas de Grècia és especialment simbòlic per als intel·lectuals, alguns dels quals, com Lord Byron, hi lluitaren fins a la mort.
• Els inicis de la industrialització al continent europeu i la consegüent aparició del proletariat industrial i de les organitzacions obreres.
• La revolució dels transports (ferrocarril, vaixell de vapor) i el desenvolupament dels mitjans de comunicació: apareixen diaris i revistes, es viatja més, es desenvolupa el correu regular, etc. Les idees i les modes artístiques es difonen amb rapidesa.
• En el món artístic, és l’època dels salons i de les exposicions; a més, pren importància la figura del crític d’art, fonamental en la formació del gust del públic i en l’èxit dels artistes.

Característiques generals del Romanticisme

El terme Romanticisme ha estat utilitzat amb significats diversos. Cal no confondre el moviment romàntic vuitcentista amb el significat col·loquial de la paraula “romàntic” en l’actualitat.

El romanticisme no és només un estil artístic; és una actitud vital que tant afecta l'art com la literatura i altres àmbits de la vida, durant bona part del segle XIX. Les seves arrels ideològiques hem de buscar-les en alguns dels grans pensadors del segle XVIII, especialment Rousseau, i en la filosofia alemanya lligada al naixement del nacionalisme (Fichte), sense oblidar que algunes de les grans figures intel·lectuals de la Il·lustració anticipen idees i actituds sobre la llibertat creadora de l’artista que els posen en contacte amb el Romanticisme; el cas de Goethe (1749-1832) és potser el més significatiu.

Com a trets generals del Romanticisme, assenyalem:

• La diversitat enfront de la uniformitat: exaltació de l'individualisme i de les tradicions i costums nacionals, en comptes de considerar el classicisme com l'únic model acceptable en la creació artística.
• L’aspiració a la llibertat individual i nacional, que connecta directament amb les revolucions burgeses en què prenen part activa molts artistes romàntics.
• L’historicisme com a recerca en el passat de les arrels nacionals (la historiografia romàntica és a la base de tots els nacionalismes del segle XIX, des de l’alemany fins al català) i com a presa de consciència de la velocitat dels canvis que s'estan produint en aquell moment agitat i convulsionat.
• L’exaltació de l'exotisme, de l'imaginari i l'irracional. Els països àrabs i l'exòtica Espanya estan de moda, així com també una religiositat propera al misticisme. En el mateix sentit hem d'interpretar el gust per l'aventura, pel risc, per la lluita. El romàntic és un personatge sempre insatisfet i sempre a la recerca d'una raó vital.