L'arquitectura neoclàssica

L’arquitectura grega i romana va ser el model fonamental del Neoclassicisme, amb l’afegit de cúpules i espais circulars inspirats en el Panteó de Roma i en les grans cúpules del Renaixement i el Barroc: Santa Maria dei  Fiore de Florència, Sant Pere del Vaticà, Saint Paul de Londres. França és el país on l’arquitectura neoclàssica es manifesta de forma més esplèndida. L’admiració pel classicisme grec com a negació del Barroc italià s’ha d’interpretar també en el sentit d’afirmació de la personalitat de l’art francès enfront del predomini secular de l’art italià. 

La primera gran figura de l’arquitectura neoclàssica a França, Jacques-Germain Soufflot (1713-1780). Es confessava admirador del gòtic i del classicisme, i va intentar conjugar totes dues influències en una obra emblemàtica de l’arquitectura francesa: l’Església de Sainte Genevieve a París, posteriorment convertida en Panteó per la Revolució Francesa, l’any 1791.

El neoclassicisme també arribarà a l’altra banda de l’Atlàntic i es convertirà en l’estil predominant en l’arquitectura oficial dels Estats Units. L’obra més característica a la nova república americana és el Capitoli de Washington, obra de proporcions monumentals coronada per una gran cúpula, doble tambor i llanterna. També trobem obres menys monumentals fetes segons els models fixats en els tractats de Palladio, com la Casa de Thomas Jefferson (Monticello) a Virginia, clarament inspirada en la Villa Capra de Palladio.

A Alemanya, la Porta de Brandenburg de Berlín, obra de Langhans, recorda els Propileus de l’Acròpolis d’Atenes per la severa columnata dòrica, alhora que remata una espectacular perspectiva urbana que deu molt als principis de l’urbanisme monumental barroc, tot i el seu aparent classicisme.

A Espanya, l’arribada de Carles III (1759) després dels seus anys de govern a Nàpols va suposar l’entrada d’artistes italians i, sobretot, de les publicacions sobre les excavacions d’Herculà i sobre el palau reial de Caserta que el mateix rei havia patrocinat. Aquestes influències són evidents en l’obra de Juan de Villanueva (1739-1811), l’arquitecte més representatiu del Neoclassicisme a Espanya. Domina bé les proporcions i construeix amb sobrietat i elegància els seus edificis com ara l’Observatori astronòmic i l’actual seu del Museu del Prado a Madrid. L’altra gran figura de l’arquitectura neoclàssica és l’italià Francesco Sabatini, que va ser el favorit de Carles III pel que fa a les obres oficials: la Puerta de Alcalá, (1769-1778) i els jardins del Palacio de Oriente, totes dues a Madrid, són les obres més conegudes de Sabatini.