La pintura romàntica

Tot i que les manifestacions pictòriques del Romanticisme són molt diverses, podem indicar les característiques bàsiques de la pintura romàntica:

• El predomini del color sobre la línia (ja evident en l’obra de Goya) i el tractament de la llum per tal d'esfumar les figures i accentuar el cromatisme (llums de tempesta, aurores, crepuscles, etc.). 
• El dramatisme de les composicions, marcades per la preocupació pel moviment i per la complexitat compositiva. Interessen els gestos violents, els detalls anatòmics i ambientals. Fins i tot, el moviment s'accentua en situar els personatges sobre una base inestable (La llibertat guiant el poble de Delacroix).
• La tècnica ràpida, amb pinzellades soltes i pastoses, herència dels pintors venecians, dels barrocs flamencs i de Goya. 
• L’aparició de temes d'actualitat (revolucions, guerres, desastres) i la gran importància del tema històric (la Història és, en realitat, l'actualitat del passat), que ja hem vist a David i Goya. Tindrà també importància el paisatge, a través del qual apareixen molt sovint les innovacions tècniques.

Antecedents pictòrics

L’exposició, el 1819, del quadre de Géricault El rai de la Medusa es considera com l’inici del romanticisme pictòric, però a moltes obres anteriors s’hi poden veure elements clarament romàntics.

Ja hem esmentat els elements romàntics presents a l’obra de Goya. També alguns pintors anglesos contemporanis de l’aragonès presenten trets preromàntics en els seus quadres plens de visions oníriques i d’un erotisme fred com Füssli (1741-1825) i William Blake (1757-1827), poeta místic i visionari que reflecteix els seus deliris religiosos en gravats i aquarel·les molt poc valorats en el seu temps, però que avui són considerats com un precedent important del Surrealisme. Podríem incloure-hi també el grup dels natzarens, pintors alemanys establerts a Roma com a comunitat artístico-religiosa, on destaca Peter Cornelius.

La pintura romàntica a França

França, centre i bressol de totes les revolucions vuitcentistes, va ser també el centre neuràlgic de tots els moviments artístics del segle XIX. Francesos són els dos grans pintors del moviment romàntic: Géricault i Delacroix.

Theodore Géricault (1791-1824) va tenir una vida breu i una mort tràgica a conseqüència d’una caiguda de cavall. En un principi, la influència d’un deixeble de David, Antoine-Jean Gros (1771-1835), és determinant i pinta quadres de caire “napoleònic” (Oficial dels hússars a cavall). L’any 1819 exposa el seu quadre més important: El rai de la Medusa, autèntic manifest del romanticisme pictòric. El realisme de Géricault s’accentuà en obres posteriors com els retrats de bojos i delinqüents realitzats per encàrrec d’un metge, amb finalitats científiques, o els que mostren, com si fossin natures mortes, braços i cames amputats. Tot i la seva mort prematura, l’obra de Géricault suposa un canvi d’orientació en la pintura francesa comparable al que suposa la pintura de Francisco de Goya en la pintura espanyola. Delacroix els admirà a tots dos i els va fer universals a través de la seva obra.

  

Eugène Delacroix (1793-1863) és, sens dubte, la gran figura de la pintura romàntica. Fins i tot la seva vida és plena d’aspectes romàntics: d’origen poc clar (probable fill il·legítim de Talleyrand), malalt i tancat a casa des de molt jove, amic de Chopin i d’altres artistes del moment i revolucionari fins a un cert punt (l’aparició de corrents socialistes el 1848 va fer palès el seu esperit burgès, més aviat conservador).

En la seva obra és evident la influència de Gros i Géricault. Dels artistes anteriors va admirar Rubens, els venecians, Velázquez i, especialment, Goya. La influència de Géricault i el Rai de la Medusa és clara en alguna de les seves obres primerenques com La barca de Dante (1821) que representa el descens als inferns de l’autor de la Divina Comèdia.

La guerra d’independència de Grècia contra l’Imperi turc és el tema de dues obres: La matança de Quios (1824) i Grècia expirant a les ruïnes de Missolonghi, l’impacte emocional de la qual va ser enorme en uns espectadors que s’havien educat en l’esperit del classicisme grec i que havien conegut la mort de Byron lluitant al costat dels grecs. La influència de Rubens i la passió per l’exotisme són evidents a La mort de Sardanàpal, que narra el moment en què el rei assiri ordena l’assassinat de les seves dones i els seus cavalls abans de l’entrada dels seus enemics a Nínive. La violència barroca de l’escena és remarcada per la tècnica solta i la intensitat dels colors; al mateix temps, els cossos nus recorden inevitablement Rubens. 

L’obra més coneguda de Delacroix és La llibertat guiant el poble (1830), el primer quadre polític de la pintura moderna, que exalta la insurrecció popular del 28 de juliol de 1830 contra la monarquia borbònica restaurada.

Als anys posteriors, Delacroix abandona els temes relacionats amb la realitat i se centra en la literatura i en l’orientalisme. El seu viatge a Espanya, Marroc i Alger el posa en contacte amb la pintura de Goya i l’introdueix en el cromatisme i la suggestió del món àrab, aspectes que plasmarà en moltes de les seves obres de maduresa (Dones d’Alger, 1834. Cacera de lleons, 1855).

El paisatge romàntic a Anglaterra i Alemanya

El paisatge va ser el gran descobriment del Romanticisme anglès. Fins aleshores, els paisatges eren reconstruïts per l’artista en el seu taller. Ara s’aprecia, per primera vegada, que la realitat exterior no existeix per al pintor sinó en relació a les condicions de llum de cada moment. Per això, John Constable (1776-1837) escull paisatges amb núvols inestables, canviants, i els treballa amb una tècnica pastosa, espessa, aplicada de vegades amb espàtula, lluny de la netedat i claror de la tècnica de moda: l’aquarel·la. És un antecedent clar de l’impressionisme.

El paisatgista anglès més important és William Turner (1775-1851), que parteix dels paisatgistes clàssics (Lorrain) però evoluciona cap a una tècnica que dilueix les formes en una pols lluminosa molt suggestiva. En Pluja, vapor i velocitat (1844) la visió de la natura queda distorsionada per la velocitat del ferrocarril i pels elements atmosfèrics fins a perdre quasi bé els referents figuratius. En aquest sentit, és un precursor de l’abstracció lírica del segle XX.

A la mateixa generació pertany l’alemany Gaspar David Friedrich (1774-1840), paisatgista de tonalitats fredes que donen a les obres un aspecte misteriós i malenconiós; la natura és quelcom distant, infinit, inabastable per a la menudesa de l’home. Viatger davant un mar de boira (1818) reflecteix un respecte quasi religiós: el personatge, d’esquena a la mirada de l’espectador, sembla reflexionar sobre allò que està més enllà de la intel·ligència humana. El violent contrast entre proximitat i llunyania dóna una força extraordinària al quadre.

L’art de Friedrich es pot considerar el paradigma del paisatge romàntic: immensitat de la natura, fenòmens (boira, neu, pluja) que accentuen els jocs lumínics, personatges de grans dimensions que semblen immergits en meditacions transcendents, sensació de profunda tristesa. El sentiment religiós que traspua en els paisatges de Friedrich es fa més evident en obres com La Creu a la muntanya (1808) o El monjo vora el mar (1808-1810). En aquesta darrera es veu la figura diminuta i aïllada d’un monjo caputxí que contempla la immensitat d’un mar buit, en una composició d’extrema senzillesa en què la representació dels elements més monòtons del paisatge aconsegueix plasmar de forma insuperable la soledat de l’home davant la creació d’un Déu absent. Friedrich redueix el paisatge a tres franges de color: la terra, el mar i el cel, i situa la figura humana molt per sota de la línia de l’horitzó, de forma que l’home queda empetitit davant de la natura inabastable.

Algun crític ha comparat els paisatges del pintor alemany amb la música de Schubert, el músic més representatiu del Romanticisme, que considerava normal que la música, com la pintura de Friedrich, estigués mancada d’alegria.

La pintura d’història

El més important dels gèneres romàntics, des del punt de vista de la projecció pública i el reconeixement oficial, fou la pintura d’història. Ja des de finals del segle XVIII era normal buscar paral·lelismes entre els esdeveniments d’actualitat i els d’èpoques passades, de manera que la pintura d’història assoleix un valor d’exemplaritat, que ja és evident a l’obra de David (Jurament dels Horacis). El gènere és molt apreciat a França i Espanya, i la seva tècnica evoluciona des de la nitidesa del Neoclàssic fins al colorisme romàntic. Tot i això, la pintura d’història perdura molt més enllà dels límits cronològics del Romanticisme i conviu amb la pintura realista (la història com a realitat del passat), sent un dels gèneres més característics de la pintura espanyola del vuit-cents.