divendres, 9 de gener del 2015

L'escultura i la pintura neoclàssiques


L’escultura: Canova

El Neoclassicisme s’originà a Roma, on l’ideal clàssic mai no havia estat completament oblidat. Però només en l’escultura la capital continua essent el centre més important d’activitat, sobretot per la presència d’Antonio Canova (1757-1822), figura central de l’escultura neoclàssica.

Canova exemplifica perfectament l’esperit neoclàssic: la línia pura (fugint de les sinuositats barroques), la claredat compositiva, l’interès excepcional per la figura humana, la utilització de materials nobles (marbre i bronze). Quant als temes, Canova realitza obres mitològiques, monuments funeraris i retrats per a una clientela que va des dels papes i l’empera­dor Napoleó fins a la noblesa i l’alta burgesia. Però Canova no és un imi­tador fred de les obres antigues, sinó que, partint de l’esperit del classicisme, recull també la tradició escultòrica de Bernini (omnipresent a la ciutat e Roma) i manifesta una sensibilitat que, de vegades, resulta propera al Romanticisme.

En els monuments funeraris de Climent XIII i Climent XIV, la composició piramidal és evidentment berniniana, tot i que les figures són reposades i serenes, i rebutja elements típics del Barroc com ara la figura de la mort en forma d’esquelet, que Canova substitueix per un àngel. El monument funerari a Maria Cristina d’Àustria, en canvi, és una obra excepcional per la seva monumentalitat, que evidencia el costat més sensible de Canova. És una composició carregada de dramatisme, en la qual molts autors veuen un antecedent de l’esperit romàntic, i que trenca decididament amb la tipologia de monuments funeraris predominant des del Barroc.

Els retrats segueixen molt més clarament la tradició romana. Fins i tot, Canova retrata els seus personatges nus (Monument a Napoleó a Milà) o vestits amb indumentàries antigues (Retrat de George Washington). El retrat de Paolina Bonaparte és el paradigma d’aquesta concepció del retrat: la dona retratada com una Venus clàssica, semivestida amb una túnica, amb una delicada barreja d’idealització heroica i de sensualitat; l’obra està clarament emparentada amb la pintura de David. Les seves obres mitològiques són nombroses, destacant per sobre de totes Eros i Psique.


La pintura: Jacques-Louis David

Paris va ser el centre vital de la pintura neoclàssica gràcies a l’activitat de l’única gran figura de l’estil: el francès Jacques-Louis David (1748-1825). Després d’uns anys de formació a Roma (on conegué l’obra dels pintors classicistes del període anterior, com Guido Reni i Poussin), tornà a París i participà activament en la Revolució francesa. El triomf revolucionari i l’etapa de Napoleó són el període d’apogeu de David, convertit en el punt de referència de la pintura francesa i europea. La caiguda de Napoleó suposa l’exili i el declinar de la seva carrera artística.

L’estudi de l’obra de David ens permet comprendre els trets essencials de la pintura neoclàssica:
  • La definició de l’espai per l’aplicació estricta deis principis de la perspectiva lineal. Hi ha una tendència clara a situar els personatges en un pla únic, com en els relleus clàssics.
  • El dibuix preocupa molt més que no pas el color. La paleta es redueix i s’utilitzen sobretot colors purs perquè ajuden a precisar els contorns. La llum freda i tallant contribueix també a delimitar el volum dels personatges i a donar solemnitat a l’ambient.
  • Es prescindeix de tota decoració supèrflua per tal de destacar el tema central.
  • La preocupació temàtica pel món clàssic, per les figures nues i pels continguts heroics i moralitzants. En aquest sentit, es pot considerar com antecedent del Neoclassicisme l’obra de pintors de la generació precedent com Chardin o Greuze.

Entre les obres de tema classicista destaquen El rapte de les sabines i El jurament dels Horacis (1784), considerada com un autèntic manifest del classicisme pictòric arran de la seva presentació en el Saló de Roma de 1785. El jurament és una pintura que va revelar tot el seu sentit de la Revolució: l’amor a la pàtria i el  compliment del deure s’interposen als interessos personals.

Durant el període revolucionari i napoleònic, predomina el tema d’actualitat, amb obres d’una gran força expressiva: La mort de Marat (1793), el Jurament del Jeu de Paume. Altres obres, però, resulten una mica exagerades i retòriques, sobretot les dedicades a exaltar l’heroisme i la grandesa de Napoleó: Coronació de l’emperador; Napoleó a la batalla de Marengo. Podem citar també la delicadesa del retrat de Madame Récamier, en què s’inspirà Canova per al seu retrat de Paolina Borghese.

Molts deixebles de David s’allunyaren aviat dels cànons clàssics i donaren un tractament mes emotiu i colorista als temes històrics i revolucionaris fins a arribar al Romanticisme, com Antoine-Jean Gros (1771-1835) en l’obra Napoleó i els empestats a Jaffa.

Entre els continuadors del Neoclassicisme cal assenyalar Jean Auguste Dominique Ingres (1780-1867). Format a Roma, gran admirador de Rafael no va ser un revolucionari, al contrari que el seu mestre, i només després de la restauració absolutista de Lluís XVIII esdevingué l’artista oficial de Franca i director de l’Acadèmia de París. Les seves teories eren rígidament classicistes, però les obres menys afortunades són les de tema mitològic o històric (Apoteosi d’Homer). En canvi, va ser un magnífic retratista i pintor de dones; la suavitat de línies i la sensualitat continguda a la Baigneuse de Valpinçon, o l’ambient exòtic del Bany turc l’apropen mes al Romanticisme que no pas al rígid classicisme que defensava aferrissadament en els seus escrits.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Post nuevo Post antiguo Home