El Realisme

Neoclàssics i romàntics havien introduït temes nous a la pintura: la història, els fets contemporanis ... Tots dos moviments, però, s'apropaven a la realitat amb una clara tendència idealitzadora des del punt de vista formal o des del punt de vista moral. El realisme, tant en la literatura (Zola, Balzac, Galdós) com en pintura, busca la realitat més propera i quotidiana, no la dels grans homes i els grans fets: les noves classes populars sorgides de la revolució industrial, amb les seves misèries i les seves necessitats, apareixen com a protagonistes d'aquest nou art que rebutja la retòrica romàntica i la idealització neoclàssica.

El realisme pictòric sorgeix a mitjans segle XIX, en un moment en què la industrialització d'Europa ha provocat ja l'aparició d'un proletariat nombrós que pateix les conseqüències del capitalisme liberal: jornades de treball esgotadores, pèssimes condicions d'habitatge, etc. Les organitzacions obreres i les doctrines socialistes són la resposta d'aquesta nova classe social, que pren protagonisme a les revolucions de 1848. L'artista, com a part de la societat, no pot romandre indiferent. Sovint els realistes prendran partit pels més humils; seran artistes compromesos davant els grans problemes polítics i socials.

Altres fets animen també aquest moviment realista: el positivisme filosòfic, l'aparició de la fotografia, la difusió de la premsa escrita, la revolució tecnològica. Tot tendeix a posar la realitat en el centre de les preocupacions intel·lectuals i tot afavoreix l'esperit de canvi i d'intervenció conscient dels homes en aquest procés.

Amb el nom de Realisme pictòric coneixem, doncs, el moviment cultural que es manifesta sobretot en la literatura i en la pintura entre 1840 i 1880 i que podem caracteritzar per dues notes:

• Quant als temes, la representació directa de tot allò que envolta l'artista sense cap tipus d'idealització formal o intel·lectual: el treball i els treballadors (amb un sentit de compromís social i polític), la vida a l'aire lliure, la ciutat, els paisatges, la mort com a fet trivial i no com a final heroic ...
• Quant a la tècnica i les formes, els enquadraments són casuals, com d'instantània fotogràfica, i la tècnica lliure (i diversa en els diferents artistes). La litografia i el dibuix són tècniques útils per a la difusió de la realitat vista per l'artista. En l'aspecte formal no es pot considerar el Realisme com un estil perquè mentre que alguns pintors (Daumier) deformen intencionadament les figures per dotar-les d'una més gran expressivitat, d'altres tenen una tècnica més detallista (Courbet).

Dins el Realisme podem distingir entre els artistes que reflecteixen, mitjançant l'art el seu compromís social i fan allò que podem anomenar realisme testimonial o de denúncia, i els paisatgistes que centren la seva atenció en la captació directa de l'entorn.

El realisme compromès a França

El realisme testimonial està representat per les tres principals figures de la pintura francesa en les dècades centrals del segle XIX: Daumier, Millet i Courbet.

Honoré Daumier (1808-1879) és pràcticament contemporani de molts pintors romàntics. Va ser molt conegut a la seva època per la seva activitat com a caricaturista i dibuixant en diverses publicacions crítiques i satíriques. Les postures reivindicatives de la llibertat i la justícia per a les classes populars van trobar el millor canal d'expressió en la premsa escrita. En aquest sentit, es pot considerar Daumier com el pare de la caricatura moderna, utilitzada com a mitjà d'expressió de la crítica política de la corrupció dels governs de la monarquia de Lluís Felip. Com a pintor, els seus quadres resulten innovadors per la força expressiva que aconsegueix mitjançant figures esbossades (La bugadera, El vagó de tercera).

Jean-François Millet (1814-1875), originari d'una família benestant de Normandia, es mostra molt preocupat per les austeres figures dels pagesos i per la natura que els envolta; tot i el seu tarannà conservador, va ser titllat de socialista per la clientela burgesa. La seva obra es pot relacionar amb el paisatgisme de l'escola de Barbizon. Els seus quadres reflecteixen la senzillesa, l'esforç i la fraternitat humanes del món pagès. L'Àngelus, l'obra més coneguda de Millet, mostra una parella de camperols fent una aturada en la feina per resar l'àngelus; les figures humils assoleixen un alt grau de monumentalitat. Les espigadores és un altre exemple clar de com el Realisme col·loca els homes i dones senzills a l'alçada dels herois de l'art acadèmic: no hi ha cap idealització en aquesta imatge de les dones que es dobleguen per a recollir les espigues caigudes, però la dignitat del treball no té res a envejar a la dels herois antics de David i de la pintura d'història.

Gustave Courbet (1819-1877) era un socialista convençut que participà activament en la revolució de 1848 i en la Comuna de París del 1871, per la qual cosa hagué de passar els darrers anys de la seva vida exiliat a Suïssa. Va ser l'ànima del realisme pictòric pel seu rebuig de tot academicisme. El 1855, la seva obra L'enterrament a Ornans va ser rebutjada pels responsables de l'Exposició Universal de París, cosa que va motivar que Courbet muntés un pavelló propi anomenat Pavelló del Realisme on exposava, entre d'altres, el quadre El taller del pintor, que va escandalitzar els seus contemporanis ja que el consideraven immoral. Allò que va provocar el rebuig dels seus contemporanis era, sobretot, la manera de representar la realitat sense sotmetre-la a l'ordre intel·lectual del pintor: Courbet pinta escenes quotidianes (Els picapedrers, 1848) com un observador objectiu, sense organitzar els elements per a equilibrar la composició, sense amagar la lletjor o el desordre.

El taller del pintor. Al·legoria real (1855) és també un quadre de dimensions monumentals on Corubet intenta simbolitzar les seves amistats i els seus odis, els seus sentiments i els seus gustos com a pintor mitjançant personatges reals retratats a l'estudi entorn de l'artista i la seva model: el filòsof socialista Proudhon, el poeta Baudelaire i el seu marxant apareixen al costat d'homes i dones del carrer, mentre Corubet pinta un paisatge. Malgrat la virulència retòrica de Courbet i el seu rebuig de tot allò que no es pugui veure a la realitat, els seus quadres tenen un cert aire de misteri i poesia, subratllat per una llum tamisada que no se sap d'on ve.

Els altres realismes

L'altre vessant fonamental del Realisme el constitueix el paisatge, que és el gènere on més aviat s'observa l'evolució cap a l'observació directa de la realitat. Aquesta evolució és palesa en l'obra de Camille Corot (1796-1875): després d'uns inicis classicistes, aviat es dedicà a la pintura a l'aire lliure, tot i les burles dels seus contemporanis que encara pintaven a l'estudi. Corot és un pintor preocupat per la llum i per la disposició de les masses cromàtiques; a la seva obra, la fidelitat realista es combina amb l'encís poètic i l'equilibri compositiu (La Catedral de Chartres, Dona vestida de blau, Le village de Rosny).