L’arquitectura monumental grega no es redueix als temples. De fet, ja des de l’època arcaica hi havia a les ciutats i als santuaris llocs de reunió i espais rituals que no eren exactament temples, tot i que sovint tenien una funció relacionada amb la religió.
A partir del segle V aC comencen a aparèixer tot un seguitde construccions destinadesa les activitats polítiques, comercials i culturals. El centre de la vida urbana es desplaça de l’acròpoli (convertida en recinte sagrat on hi havia els temples i altars, un cop perduda la seva primitiva funció defensiva) a l’àgorao plaça pública on es troben els edificis destinats a les funcions polítiques i comercials de la polis.
L’edifici més innovador i important des del punt de vista arquitectònic, exceptuant els temples, és el teatre, edifici destinat a les representacions d’aquest gènere literari nascut a Grècia. El teatre es desenvolupa a partir del cercle màgic (orchestra) on els pagesos feien els seus balls a l’entorn de l’altar de Dionís, déu del vi i protector de les collites), i que normalment es situava al peu d’un turó el pendent del qual servia per a situar el públic. Posteriorment es començaren a fer les graderies de fusta i , més tard, de pedra.
El tipus clàssic de teatre consta d’una graderia (càvea) que aprofita el pendent d’un turó i a la qual s’accedia per dos passadissos (pàrodoi), l’orquestra (espai circular on es situa el cor) i l’escena (edifici tangent a l’orquestra per on entraven i sortien els actors i davant del qual actuaven); posteriorment, a molts teatres es va afegir una construcció semblant a un pòrtic amb columnes, el proskénion, situada davant de l’escena, que va passar a ser el lloc on actuen els actors. L’exemple més conegut de teatre grec és el Teatre d’Epidaure.
L’edifici més important de l’arquitectura grega és el temple, edificat per tal d’allotjar-hi la imatge d’una divinitat i no com a lloc de fidels, ja que les cerimònies es feien a l’exterior.
El temple és de planta rectangular, amb una sala central anomenada cel·la o naos on es troba la imatge del déu; davant la cel·la hi ha un pòrtic (pronaos) i darrera una sala tancada (opistòdom).
Segons el nombre de columnes que tinguin a la façana, els temples poden ser tetràstils (quatre), hexàstils (sis), octàstils (vuit) o decàstils(deu). Si té pòrtic al davant i al darrera s’anomena anfipròstil, i si tot el perímetre està envoltat de columnes es diu perípter (pseudoperípter si les columnes són adossades al mur) i dípter si és envoltat per una doble fila de columnes. Quan els murs de la cel·la s’avancen fins a tancar les parts laterals del pòrtic, el temple rep el nom de in antis. A partir del segle IV aC apareixen temples de planta circular anomenats tholos.
Els temples grecs del període geomètric eren molt senzills o no existien perquè les cerimònies es feiena l’aire lliure. El tipus de temple clàssic pren la seva configuració entre els segles VIII i VI aC (període arcaic) i arriba a la seva perfecció el segle V aC. A l’època arcaica només s’utilitza l’ordre dòric i la planta tendeix a ser molt allargada, sense l’harmonia de proporcions que presentaran els temples de l’època clàssica. El Temple d’Hera a Olímpia (segle VIII aC) és el primer que presenta el pòrtic posterior o opistòdom i, possiblement, era encara una construcció amb columnes de fusta, segons el testimoni de Pausànies. Al llarg del segle VI aC es fan habituals les construccions en pedra, de les quals es conserven nombrosos exemples a totes les zones de la Hèl·lade: la Basílica de Paestum, el Temple d’Artemisa a Èfes (un dels primers d’ordre jònic), etc.
L’ordre dòric continua essent el més utilitzat el segle V aC, però el sistema de proporcions a partir de la columna es perfecciona; el temple d’Afaia a Egina (510-480 aC) és un dels primers exemples del dòric clàssic, que arribarà a la perfecció en el Partenó, l’obra magna de l’arquitectura clàssica grega que domina la ciutat d’Atenesdes del seu lloc central al cim del turó de l’Acròpoli.
Partenó
A l’Acròpoli atenenca hi ha també els millors exemples del jònic clàssic, ordre que permet una major llibertat de composició, com queda palès a l’Erecteon, de planta més complexa perquè aprofita els desnivells del terreny amb una estructura en terrasses, a més de substituir les columnes per figures femenines (cariàtides) en una de les seves tribunes. El petit temple d’Atenea Niké, també a l’Acròpoli, és un altre magnífic exemple de l’ordre jònic.
Erecteon
Atenea Niké
A partir del segle IV aC comença a utilitzar-se l’ordre corinti. El primer edifici conegut en el qual apareix aquest nou ordre en una columnata visible des de l’exterior és la Llanterna de Lisícrates, un monument commemoratiu bastit l’any 334 aC que es composa d’un pedestal cúbic damunt del qual s’aixeca un templet circular. L’entaulament és sostingut per sis columnes corínties i la coberta està constituïda per un bloc de marbre. Posteriorment, l’ordre corinti s’utilitza en les columnates exteriors dels temples, com ara el Temple de Zeus Olímpic a Atenes.
A l’època hel·lenística, es tendeix a la recerca de noves solucions arquitectòniques per als edificis de culte que tendeixen a fer-se de proporcions més grans. Al mateix temps, es tendeix a dotar de major monumentalitat algunes construccions que fins aleshores eren senzills complements dels temples i santuaris. El cas més significatiu és el de l’Altar de Zeus a Pèrgam(segle II aC), situat al punt més alt d’aquesta ciutat de l’Àsia Menor, que reprodueix el tipus d’altar d’ofrenes dels santuaris però amb mides monumentals i amb un espectacular fris esculpit, que és una de les obres cimeres de l’escultura hel·lenística.
L’arquitectura grega mostra poc interès per l’espai interior, és a dir, per allò que en teoria és l’essència de l’arquitectura. Els edificis representatius més importants, els temples, són d’una enorme simplicitat: poc més d’una sala allargada i un pòrtic. A més, les solucions constructives són molt senzilles i es limiten a una estructura arquitravada sobre columnes.
Sens dubte, la gran troballa dels grecs és el tractament harmònic de l’exterior dels edificis, treballats gairebé com a elements escultòrics per ser contemplats des de l’exterior. Aquest tractament harmònic consisteix es basa en la repetició sistemàtica d’uns elements: la columna i l’entaulament, la forma i la disposició d’aquests elements presenta un repertori limitat de variants que són els anomenats ordres arquitectònics.
L’ordre és, per tant, el conjunt de columna (element sustentador) i superestructura (element sostingut). Els ordres es diferencien entre ells per la forma de la columna i el seu capitell, per la disposició de les parts de l’entaulament (arquitrau, fris i cornisa) i per les proporcions entre les mides de tots els elements. Cal remarcar la importància de les proporcions, perquè l’arquitectura grega és un art en què el ritme dels espais plens i buits i les relacions entre les mides del suport i de la superestructura són els factors clau per tal que el resultat final sigui harmoniós, bell i proporcionat a la mida de l’home.
A Grècia es van utilitzar tres ordres: dòric, jònic i corinti.
L’ordre dòric és el de cànon més baix. La columna no té base, el seu fust presenta estries amb aresta viva i finalitza en un collarí sobre el qual hi ha el capitell, format per una motllura corba molt senzilla (equí) i una peça paral·lelepipèdica (àbac). L’entaulament és format per un arquitrau llis i un fris on s’alternen rítmicament els tríglifs i les mètopes.
L’ordre jònic és més esvelt que no pas el dòric. La columna té base formada per un plint i una successió de motllures còncaves (escòcia) i convexes (tor); el fust és acanalat i es remata en un característic capitell format per dues volutes. L’arquitrau està dividit en tres platabandes i el fris no té cap compartimentació: és llis o presenta un relleu continu.
L’ordre corinti, molt poc utilitzat a Grècia fins a l’època hel·lenística, només es diferencia de l’anterior perquè és encara més estilitzat i pel capitell amb decoració vegetal de fulles d’acant.
Els ordres clàssics
Les façanes transversals a l’eix de l’edifici presenten, en tots els casos, un frontó triangular que defineix un espai (timpà) decorat per relleus i escultures.
Aquests elements formen el vocabulari bàsic d’un llenguatge arquitectònic que ha esdevingut etern. La presència dels ordres (els tres grecs i els afegits més tard pels romans) en edificis d’èpoques posteriors és un dels aspectes que defineixen el caire classicista de l’arquitectura. Veurem com aquest vocabulari ha estat utilitzat de formes molt diverses pels diferents estils.
El material utilitzat és normalment la pedra en carreus regulars formant paraments isòdoms; la fusta s’utilitza per les armadures de les cobertes a dues aigües. A l’època clàssica és freqüent la utilització del marbre, mentre que a l’època arcaica era molt més comuna la utilització de la tova i de la fusta. Molts autors consideren que la disposició dels elements de l’ordre dòric és el resultat de la transposició en pedra de les primitives estructures de fusta. Tot i que estem habituats a veure els edificis grecs amb la pedra nua, originàriament estaven pintats amb colors vius.
Cal dir, finalment, que l’aspiració d’arribar a solucions harmòniques i d’una gran perfecció visual va portar els grecs a utilitzar un seguit de refinaments òptics o petites trampes per tal de corregir les imperfeccions de la visió humana a causa dels efectes òptics que distorsionen les proporcions reals. Entre aquests recursos òptics hi ha la curvatura de l’entaulament i de l’estilobat, l’èntasi de les columnes i la desigualtat dels intercolumnis.
Aproximadament tres segles després de l'enfonsament de la civilització micènica sorgeix a Grècia una cultura que arribarà, en els segles posteriors, a tenir un vigor i una capacitat d'interpretació del món que encara avui és a la base de la nostra cultura occidental. Els grecs seran els creadors d'un seguit de formes i normes que han determinat en gran mesura l'evolució de l'art fins al nostre segle.
Però d’on ve la cultura grega? A Grècia es fonen les aportacions indoeuropees dels pobles del nord (aqueus, doris) portadors de les cultures europees del bronze i del ferro, amb l’element oriental arribat d’Egipte i del Pròxim Orient a través dels intercanvis comercials. A les cultures prehel·leniques ja trobem aquesta barreja d’influències que donen lloc a una cultura nova i original que s’afermarà encara més amb l’enfrontament quasi permanent amb l’imperi persa, paradigma de les cultures orientals.
Cal recordar ara alguns trets fonamentals de la cultura grega que tidran el seu reflex a l’art.
Una nova forma d’organització política: la Polis. A diferència dels imperis teocràtics i centralitzats d’Egipte o Pèrsia, els grecs s’organitzen en petites comunitats independents anomenades poleis (el singular és polis) el funcionament de les quals no es basa en l’obediència a una monarquia o a una casta sacerdotal, sinó en el respecte a les normes emanades de les institucions comunes. O sigui que les lleis i les institucions subsisteixen la voluntat individual d’un sobirà, la qual cosa suposa el predomini del grup, de la col·lectivitat, sobre l’individu. Aquesta forma de govern demana, doncs, espais públics per a les activitats comunes. Cal, però, no oblidar que la llibertat del ciutadà d’una polis grega es basa en el treball dels esclaus, que realitzen les feines més feixugues i que no tenen cap dret polític.
L’home és la mesura de totes les coses. Aquesta frase del filòsof Protàgores exemplifica prou bé la importància de l’home com a eix central de la cultura grega. L’home grec no resta sotmès a cap poder extern i superior, ni a una religió jerarquitzada: només està sotmès a l’home col·lectiu (la polis). Fins i tot els Déus s’humanitzen, tant en la seva forma (antropomorfisme) com els seus sentiments (dubten, pateixen gelosia). A l’art, l’home també serà el centre i la principal font d’inspiració.
Grècia és el bressol de la filosofia, del pensament racional. L’home no es conforma amb les explicacions màgiques de la natura sinó que mira de comprendre-la: observa, classifica, compara, es pregunta. Així uneix observació i raó per tal d’explicar la natura i extreure’n principis i normes. Això es veu prou bé a l’escultura: es busca la realitat, la semblança amb el natural (mimesi), però no el retrat individualitzat sinó la idea de l’home, el cànon, el model que sintetitza tots els homes. Així l’art grec és un art basat en la realitat i en la raó.
La religiositat grega no és un receptari de creences i rituals sinó un sentiment de relació amb la divinitat. Els déus són molt propers als homes, i sovint aconsellen i ajuden en comptes d’imposar. La religió és, juntament amb la llengua, un dels elements de cohesió de la ciutat i del món hel·lènics.
La concepció de l’art com a recerca de la bellesa definida pels filòsofs neix també a Grècia. Fins a la Grècia clàssica es pot dir que l’art no existeix, ja que no hi ha un ideal de bellesa, no hi ha voluntat de contemplació. L’art grec s’allunya de la funció màgica, religiosa o d’exaltació del poder que havia tingut a Mesopotàmia o a Egipte.
Creta, estratègicament situada al bell mig de l'arc d'illes que s'estén entre la Grècia continental i l'Àsia Menor, va ser l'escenari d'una brillant civilització a l'Edat de Bronza que rep el nom de minoica en record del mític rei Minos. Aquesta cultura va romandre desconeguda fins al descobriment del Palau de Cnossos per Sir Arthur Evans a començaments del segle XX.
La seva fase més important és l'anomenat minoic mitjà, entre 2000 i 1500 anys aC. La prosperitat de Creta s'explica per la seva situació ideal per a l'establiment de factories comercials. La seva condició insular li devia donar molta seguretat ja que les seves ciutats-estat no tenen muralles ni construccions defensives importants.
L'edifici més important d'aquestes ciutats és el palau, centre administratiu, econòmic i religiós. Els palaus minoics s'organitzen al voltant d'un gran pati central, en el qual convergeixen les diferents estances (zones residencials, magatzems, etc.) amb façanes diferenciades, de manera que el pati no ofereix un aspecte uniforme. Aquest aparent desordre ha permès relacionar-los amb el mite del laberint. Els més importants són els de Cnossos, Faistos i Mallia.
Palau de Cnossos
La construcció presenta una estructura llindada sostinguda per columnes troncocòniques invertides, coronades per un tor, i amb uns arquitraus molt desenvolupats. El material emprat és la pedra, tallada en carreus regulars, i la fusta pintada.
Construcció
La decoració interior és molt rica i variada, sobretot a Cnossos. Les parets apareixen sovint cobertes per pintures al fresc fetes amb un dibuix àgil i dinàmic i amb una gran llibertat en els colors i la composició. Els colors són plans i molt vius, i els temes són diversos tot i que destaquen els d'animals (dofins, braus). La importància de la figura femenina es manifesta també en les estatuetes de deesses.
Decoració interior
Finalment, cal esmentar la important producció ceràmica, de gran qualitat tant per la pasta com per la decoració de caire naturalista. Aquesta ceràmica va ser objecte d'un comerç molt actiu, ja que s'ha trobat en llocs molt allunyats de Creta.
A mitjans del segon mil·leni els palaus cretencs van ser destruïts per causes encara no ben conegudes i el lloc de Creta en el control del comerç de l'Egeu va passar a la península del Peloponès.
L'art micènic
Entre 1600 i 1100 anys aC es desenvolupa a la Grècia continental la civilització micènica, que rep el seu nom de la ciutat de Micenes, el centre més important d'aquesta cultura. Els micènics són els grecs de La Ilíada d'Homer i la seva cultura la coneixem per les excavacions d'Heinrich Schliemann a finals del segle XIX.
A diferència de les cuitas cretenques, Micenes, Tirint, Pilos i les altres ciutats micèniques presenten grans muralles amb aparell ciclopi i portes monumentals, la més famosa de les quals és la Porta dels lleons de Micenes, d'estructura trilítica amb grans blocs i un triangle de descàrrega decorat amb un relleu que representa dos lleons als costats d'una columna de tipus cretenc.
Porta dels lleons
Són molt notables també les tombes monumentals amb rics aixovars funeraris, la qual cosa reflecteix una societat fortament jerarquitzada en què l'aristocràcia militar devia rebre honors especials. El més important d'aquests monuments funeraris és l'anomenat Tresor d'Atreu, amb porta llindada amb triangle de descàrrega semblant a les portes de la muralla i una espectacular cambra circular coberta amb una falsa cúpula per aproximació de filades.
Tresor d'Atreu
A aquests aixovars pertanyen les peces d'orfebreria més conegudes de l'art micènic, com ara l'anomenada Màscara d'or d'Agamèmnon.
Màscara d'or d'Agamèmnon
Cal esmentar també l'aparició d'un nou tipus d'edifici representatiu (possiblement una mena de saló del tron) anomenat Mègaron, que és l'antecedent estructural més clar del temple grec.
Cap al 1100 aC aquesta civilització s'enfonsa per causes no gaire conegudes però que podem relacionar amb la crisi general que afecta la Mediterrània oriental (fi de l'imperi hitita, crisi de l'Imperi Nou a Egipte) produïda per la irrupció dels anomenats pobles del mar.
L’àmbit de la cultura i de l’art grec era molt més ampli que el petit estat grec actual. El nucli bàsic el constituïen les terres que envolten la mar Egea: la península Hel·lènica, la costa de l’Àsia Menor i les illes, que s’estenen com un pont entre els dos continents.
Però les diferents onades colonitzadores expandiren la cultura grega cap a les costes de la mar Negra i arreu de la Mediterrània: est de la Península Ibèrica (Empúries), sud de França (Massàlia), sud d’Itàlia i Sicília (l'anomenada Magna Grècia, amb ciutats tan importants com ara Tàrent i Siracussa). Cal tenir en compte que els ciutadans de les colònies es consideraven plenament grecs, parlaven la mateixa llengüa, adoraven els mateixos déus, etc.
Finalment, les conquestes d’Alexandre el Gran, en posar els grecs en contacte directe amb les cultures del Pròxim Orient, eixamplaren l’àmbit de l’art hel·lenístic i feren possible l’aparició de nous centres importants, com ara Alexandria del Nil a Egipte.
Convé, finalment, afegir que la cultura grega és essencialment mediterrània per tal de comprendre la tendència de l'art grec a la definició i claredar de formes, i la suavitat del clima explica, sense oblidar la seva peculiar forma d'organització política, la importància dels espais oberts i comunitaris.
Llocs d'interès per a l'art grec
Esquema cronològic
L’art grec es desenvolupa al llarg d’un període molt dilatat de temps, des de les cultures del bronze a les illes de l’Egeu i a la Gràcia peninsular (a partir de 2.600 aC), fins a la conquesta del món grec pels romans (146 aC). La periodització de l'art grec és paral·lela a les grans èpoques de l'evolució política de l'Hèl·lade a l'antiguitat: cultures prehel·lèniques i èpoques arcaica, clàssica i hel·lenística. Cal, però, introduir alguns matisos.
Les civilitzacions prehel·lèniques (2600 - 1150 aC) no es poden considerar, en sentit estricte, com a manifestacions de la cultura grega, ja que si bé s'estenen per terres de l'àmbit grec, no és gaire clara la línia de continuïtat amb el període pròpiament hel·lènic. Entre 2600 i 1450 aC es desenvolupa la civilització minoica o cretenca a l’illa de Creta, i a partir de l’ensorrament del poder cretenc es desenvolupa, a la Grècia peninsular, la civilització micènica (1600-1500 aC).
La crisi de les cultures del Bronze dóna pas a un període poc conegut i culturalment pobre, tradicionalment anomenat Edat Mitjana grega o segles foscos. És important remarcar que és la fase de formació de les poleis i, potser amb aportacions migratòries de diversa procedència, del conglomerat humà que protagonitzarà la cultura grega clàssica.
Els signes de recuperació s’evidencien a partir dels segles IX i VIII aC, a l’anomenat període geomètric, per la decoració de la ceràmica. És l’època d’Homer, de les primeres colonitzacions i dels primers Jocs Olímpics.
Als segles VII i VI aC, durant el període arcaic, la cultura grega s’estén arreu de la Mediterrània, i comença a fixar-se les tipologies dels temples, els ordres arquitectònics i l’escultura monumental, etc.
Els segles V i IV aC (des del 499 aC, amb el començament de les guerres mèdiques, fins al 323 aC, any de la mort d’Alexandre el Gran) són l’època de major esplendor i vitalitat de la cultura grega, l’anomenat període clàssic, que podem dividir en un protoclàssic (primera meitat del segle V), un primer classicisme (segona meitat del segle V: govern de Pèricles a Atenes i guerres del Peloponès) i un segon classicisme (fins al 323 aC, època de crisi de les poleis i d'hegemonia d'Esparta, Tebes i altres ciutats).
Finalment, l'expansió territorial d'Alexandre el Gran marca un canvi substancial en els plantejaments artístics i dóna pas al període hel·lenístic (323 - 146 aC).
