Els pintors postimpressionistes

Com s'ha dit en el post anterior, els darrers vint anys del segle XIX diversos pintors que en algun moment tingueren relació amb l'Impressionisme se'n distancien i realitzen la seva obra al marge d'aquest grup. Cézanne, Van Gogh, Gauguin i Toulouse-Lautrec recullen moltes troballes tècniques i estilístiques dels impressionistes, però la seva obra assoleix matisos personals que seran precursors de les primeres avantguardes del segle XX.

Segons el crític i historiador Jean Cassou, després de l'Impressionisme es pot considerar que la pintura es bifurca per dues vies, per dos camins: un està marcat bàsicament per Cézanne i per la seva voluntat de construcció intel·lectual, per la seva voluntat de reordenar la naturalesa; l'altra via és la que parteix de Van Gogh [...] amb ell la pintura esdevindrà un mitjà per a expressar-se, no una imitació de la natura.

Cézanne

Paul Cézanne (1839-1906) va pertànyer al grup dels impressionistes i va participar en les exposicions de 1874 i 1877, però els anys posteriors es va allunyar dels postulats dels seus companys. Cézanne buscava l'essència de la naturalesa, no la seva aparença. Segons ell, l'artista no ha de pintar allò que l'ull veu, sinó allò que l'ull pensa. Però aquesta recerca és radicalment diferent de la que persegueix la bellesa ideal del Renaixement, ja que Cézanne, per tal de captar l'essència de les coses, intentarà reduir-les a formes pures i elementals (com ja va fer en el seu moment Piero della Francesca), en considerar que les formes de la natura es poden descompondre en figures geomètriques com el cilindre, el con i l'esfera.

Les natures mortes posteriors a 1879 (Pomes i taronges, 1895 i Pomes i préssecs, 1905) mostren ja clarament aquesta línia: figures planes, formes molt simples, plans de colors (com les facetes d'un prisma o d'una figura geomètrica) que construeixen les figures, gamma de colors molt variada que ajuda a definir les figures i una perspectiva forçada, que mostra simultàniament els objectes des de diversos punts de vista.

Cal destacar que el color és, per a Cézanne, l'element clau a l'hora de definir les formes: Dibuix i color no són dues coses diferents. Es pinta al mateix temps que es dibuixa. Com més harmoniós és el color, més completa és la forma. El secret del dibuix i del modelat rau en els contrastos i en les relacions entre els tons.

El Cézanne madur treballa a la seva ciutat d'origen (Aix-en-Provence), en una activitat solitària i intensa, tot i que manté correspondència amb diversos amics, als quals explica les seves troballes i inquietuds. A Jugadors de cartes (1890) trasllada aquest mètode a una senzilla escena dominada per dues figures humanes, mentre que la sèrie de La muntanya de Santa Victòria suposa l'aplicació al paisatge d'aquesta construcció basada en les formes geomètriques i en el color. En canvi, a la sèrie Els banyistes accentua la delimitació dels contorns amb un traç negre i el tractament del quadre com un pla únic.

Cézanne, amb la seva simplificació geomètrica de les formes, pot considerar-se el precedent del Cubisme i de tots els corrents pictòrics del segle XX que busquen construir les formes a partir de processos intel·lectuals, i no pas d'impressions visuals immediates.

Toulouse-Lautrec

Henri de Toulouse-Lautrec (1864-1901), fill d'una família aristocràtica, és un artista marcat per la deformitat del seu cos, a causa d'un accident infantil. Probablement aquest problema el va portar a cercar l'acceptació social entre altres marginats, en les sales de ball, els restaurants i els teatrets de varietats de Montmartre, on va trobar la comprensió que li mancava entre l'alta societat parisenca. Va portar una vida desordenada i de disbauxa fins a morir alcohòlic, la qual cosa lliga amb l'ambient de la bohèmia artística de la belle époque de finals de segle. Aquesta vida noctàmbula i la seva admiració per Degas expliquen els temes d'aquest gran artista: els cafès, les ballarines, les prostitutes i els artistes de circ i cabaret.

Els seus quadres (Al Moulin Rouge, Jean Avril ballant, La toilette) oscil·len entre l'alegria superficial i colorista del món de l'espectacle i l'atmosfera opressiva dels interiors de cafès i cabarets, amb llums esmorteïdes, i composicions a base de grans zones de colors plans i perspectives obliqües.

La gran popularitat de Toulouse-Lautrec als nostres dies es deu, en gran part, per la seva activitat com artista gràfic. Els seus cartells suposen l'aprofitament de les noves tècniques d'impressió gràfica per tal de fer un art que arribés al gran públic i no tan sols als cercles dels iniciats en el món de les galeries i de les sales d'art. En aquest aspecte la seva aportació, més tard continuada pels modernistes (Ramon Casas), serà decisiva.

Gauguin

L'obra de Paul Gauguin (1848-1903) és inseparable de la seva trajectòria vital. Gauguin era un pròsper agent de la Borsa de París, un pintor amateur i un col·leccionista d'art. Als 35 anys va decidir dedicar-se totalment a aquesta activitat; va abandonar el negoci i la família i, després d'un període impressionista sota el magisteri de Pisarro, es va establir entre els pobres pagesos de la Bretanya. Més tard, ja completament arruïnat, va viure uns mesos amb Van Gogh a Arles i finalment va marxar a Tahití i a altres illes del Pacífic Sud, tot cercant un món espiritual més pur que el de les societats europees dominades per l'afany del benefici econòmic.

Gauguin va buscar les seves fonts d'inspiració en la pintura que aleshores es considerava primitiva: les estampes japoneses, l'art egipci, de l'Índia i dels pobles indígenes d'Amèrica central i del sud; l'altra font d'inspiració va ser l'anterior a l'alt Renaixement: la pintura del segle XV (Fra Angèlico, Botticelli) i els vitralls gòtics.

Però allò que anima l'obra de Gauguin no és un criteri exclusivament estètic: per a ell, la necessitat expressiva estava per sobre del fet natural o de la mera il·lustració. Volia traduir el pensament per un mitjà diferent de la literatura, expressar els fenòmens que ens semblen sobrenaturals però dels quals tenim sensació. És aquesta concepció de l'art com a símbol o representació del sentiment profund de l'home, de l'experiència religiosa (en el sentit de la religiositat íntima i personal) el que converteix Gauguin en el pare del Simbolisme pictòric.

Les obres de la seva estada a Bretanya mostren ja ben clarament les característiques de la pintura de Gauguin. La visió després del sermó (1888) estableix dues zones diferenciades, una per mostrar el sentiment de devoció de les dones i l'altra per al record del sermó que han escoltat, mentre que un arbre divideix el quadre; els colors no són naturalistes sinó que busquen una simplificació formal. Al Crist groc tracta de representar la fe directa i senzilla de la gent del camp.

A Tahití els temes prenen l'exotisme propi de la vida indígena. Gaughin viatja a Tahití com si fos una mena de missioner a l'inrevés, per tal d'aprendre dels nadius en comptes d'ensenyar-los. Pensava que la renovació de la civilització occidental havia d'arribar dels primitius: és la vella idea romàntica del bon salvatge. Pits amb flors roges, Contes bàrbars, D'on venim, Què som, On anem? (la seva obra més metafísica i complexa des del punt de vista del significat) són algunes de les seves obres d'aquesta època.

Gauguin influeix decisivament, a més del ja anomenat moviment Simbolista, en els fauvistes per la seva utilització antinatural dels colors, i en els expressionistes.

Vincent Van Gogh 

La vida de Vincent Van Gogh (1853-1890) és més dramàtica i encara més difícil de separar de la seva obra que la de Gauguin. De fet, la seva vida (que coneixem de primera mà per la llarga sèrie de cartes que va escriure al seu germà Theo) ha arribat a apoderar-se de la seva obra i, en molts ambients, és més conegut pels tòpics del pintor boig que pels seus quadres.

Va néixer en un petit poble holandès. Fill d'un predicador protestant en la família del qual hi havia diversos marxants d'art, la seva concepció de la caritat cristiana, apresa del pare, el va portar a viure en un poblat miner predicant la religió als obrers. Cap al 1880, en considerar que el seu treball entre els miners era un fracàs, va decidir dedicar-se exclusivament a l'art; però era un artista solitari i autodidacta que va haver d'inventar els seus mitjans d'expressió propis. Una estada a París amb Theo el 1886 li va fer conèixer la pintura impressionista i l'ús del color com a element fonamental. Fins i tot va fer alguna incursió en el puntillisme de Seurat. Però la vida de París tampoc li resultava suportable i va començar a beure i a ficar-se en baralles i embolics; més tard es va traslladar a Arles, on va viure solitari, consumit pel treball febril, l'alcohol i el tabac. Va patir diverses crisis mentals, fins al 27 de juliol de 1890, quan es va disparar un tret al cap que li provocà la mort.

L'art de Van Gogh respon a la necessitat de comunicació amb els altres. Justificava el seu art a partir de la veritat dels seus sentiments, per la qual cosa és, completament, expressió de si mateix. Per això les seves pintures són intenses i Van Gogh esdevindrà un dels referents principals dels corrents expressionistes del segle XX.

A la seva pintura el color és, igual que en Gauguin i en Cézanne, l'element fonamental per aconseguir l'expressió, sempre, però, referint-se als colors de la realitat. La pinzellada llarga i sinuosa reflecteix l'esperit turmentat de l'artista. Els paisatges (Camp de blat i xiprer, Nit estelada, Camp de blat amb corbs) resulten misteriosos i turbulents; a diferència dels paisatges impressionistes, no li interessa la natura per si mateixa, ni per la llum, ni per la captació del moment, sinó com mirall de l'ànima de l'artista. La pinzellada és violenta, i forma espirals de color que transmeten la sensació d'inquietant misteri de l'esperit turmentat de Van Gogh.

La intenció d'anar al fons, a l'ànima, queda més patent en els retrats (El doctor Gadchet, El cartell Roulin) i autoretrats. Però, curiosament, aquest artista que busca desesperadament comunicar-se mitjançant la pintura, plasmar els sentiments i descarregar la vida interior en el llenç, troba la seva expressió més acabada en les natures mortes (Els gira-sols), els quadres d'interior (El dormitori de la casa d'Arles) i els paisatges.

Actualment, Vincent Van Gogh (el pintor més cotitzat en els mercats internacionals) és considerat un dels grans precursors de tot l'art del segle XX. Ell, més que ningú, va superar l'Impressionisme per la via del sentiment i de la passió, i va obrir el camí de l'Expressionisme i, més enllà, del Surrealisme com a expressió del subconscient.