El Neoimpressionisme

Cap al 1884, alguns pintors es plantegen la possibilitat de donar un fonament teòric i científic al procés artístic, tot basant-se en les teories dels contrastos simultanis de Chevreul i altres estudis sobre les lleis òptiques de la visió. La preocupació per la llum que havia caracteritzat els impressionistes assoleix ara un caire científic molt allunyat de la impressió visual ràpida i transitòria de Monet.

Georges Seurat (1859-1891), format en un ambient científic i admirador dels grans mestres del classicisme com Piero della Francesca, Poussin o Ingres, desenvolupa la tècnica del puntillisme o divisionisme: les tonalitats del quadre es construeixen a partir de petites taques de colors purs que, per la seva proximitat, es mesclen a la retina de l'espectador sense les impureses de les barreges de colors a la paleta de l'artista; al mateix temps, les formes es redueixen a figures geomètriques. D'aquesta manera, es produeix un contrast entre la superfície vibrant del llenç, plena d'innombrables punts de color, i l'estructura geomètrica de les masses i figures representades. Un diumenge d'estiu a l'illa de la Grande Jatte és l'obra emblemàtica del Neoimpressionisme; com totes les de Seurat, produeix la sensació d'un art de laboratori, que segueix un programa conscient i sistemàtic, sense concessions al sentiment ni a la subjectivitat.

Paul Signac (1863-1935), deixeble de Seurat, va ser el teòric del Neoimpressionisme i el principal propagador de la tècnica del puntillisme, tot i que introdueix colors impurs o mesclats, en contra de les teories del seu mestre (El port de Marsella).

Henry Matisse (1869-1954), amic de Signac, va realitzar diverses obres amb la tècnica puntillista (Luxe, calma i voluptuositat, 1904), però més tard va prendre altres camins i és conegut com l'iniciador i figura principal del Fauvisme.

El Neoimpressionisme, en teoritzar i buscar una base científica a l'Impressionisme, arriba a la seva negació i obre el camí de les tendències abstractes i científiques del segle XX, com farà Cézanne per altres vies. La teorització de l'art s'ha traslladat del debat sobre el tractament de la realitat al quadre al debat sobre el quadre com a realitat per si mateix: el Cubisme, l'abstracció geomètrica i altres corrents contemporanis són fills d'aquesta preocupació.