L'arquitectura historicista

Des del segle XVIII, els arquitectes havien buscat la inspiració en els models i formes del passat. En primer lloc, l'antiguitat clàssica grega i romana va ser el fonament de l'anomenat Neoclassicisme (en realitat, el primer estil historicista); més tard, les expedicions de Napoleó van posar de moda l'arquitectura egípcia, els viatgers romàntics van difondre la imatge exòtica d'Espanya com a porta del món islàmic i la colonització anglesa difongué les formes de l'arquitectura de l'Índia.

El Romanticisme significa un alliberament de l'esperit creador, una recerca de tot allò que pot impulsar la imaginació, emocionar, trencar amb les normes, exaltar el nacionalisme i la individualitat, etc. Aplicat a l'arquitectura això suposa el principi de l'acceptació de qualsevol projecte basat en els estils "històrics" o en les cultures extraeuropees excepte, és clar, el Classicisme, que ha estat adoptat com a estil "oficial" pel poder, en contra del qual es rebel·len els romàntics. 

S'obre així un període en el qual predominen les obres basades en els estils medievals, en l'art islàmic i en l'orientalisme. És el que anomenem historicisme o, en un sentit més ampli, eclecticisme, ja que sovint es barregen característiques d'estils diversos. El que va tenir més acceptació va ser el Neogòtic perquè era el que es mostrava més obertament enfrontat al Classicisme i també perquè a França, Anglaterra, Alemanya i els països del nord d'Europa es considerava un estil "nacional" i no una importació d'arrel llatina.

L'arquitecte francès Eugène E. Viollet-Le-Duc va ser el principal teòric i impulsor del retorn al Gòtic. Va començar estudiant la teoria constructiva gòtica i restaurant diversos edificis amb un tractament "ideal" de com devia ser l'estil gòtic en estat pur; però més tard va projectar edificis de nova planta i va interessar-se més pels aspectes estrictament constructius que no pas pels decoratius; sobretot, va ser qui va reivindicar les estructures gòtiques com a exemple d'utilització racional de tot un sistema articulat de suports i cobertes tractats com un cos coherent. Això li va permetre utilitzar el ferro i els nous materials per construir estructures noves seguint els models de les catedrals gòtiques.

A Anglaterra, el Neogòtic va ser molt utilitzat, essent-ne l'edifici més representatiu el Parlament de Londres, destruït per un incendi el 1834 i reconstruït en estil gòtic perpendicular per Charles Barry. També el pintoresquisme fou molt difós a les Illes Britàniques, com demostra la construcció del Pavelló Reial de Brighton (1818-1821) per John Nash, que s'inspirà en l'arquitectura de l'Índia, per bé que utilitzi el ferro a les columnes.

A Espanya és freqüent la construcció d'edificis de maó amb ornaments de ceràmica vidrada, que recullen la tradició mudèjar. Finalment, cal assenyalar l'evolució del Neoclassicisme cap a formes més ornamentals, que alguns autors qualifiquen de Neobarroc com l'edifici de l'Òpera de París (1875) de Charles Garnier.

Com aportacions fonamentals de l'arquitectura historicista cal remarcar:

• el trencament amb l'academicisme neoclàssic
• l'interès per l'estudi de les estructures constructives gòtiques i la seva funcionalitat
• la possibilitat d'aplicació dels nous materials a formes arquitectòniques amb "estil"