Arquitectura i societat en el segle XIX

El segle XIX és una centúria de canvis ràpids i transcendentals. Les revolucions burgeses iniciades a França i Amèrica del Nord signifiquen el final de l'absolutisme monàrquic i el reconeixement polític de l'hegemonia de la nova classe social. Al mateix temps, els moviments nacionalistes donen lloc al naixement de nous estats (Bèlgica, Grècia, Itàlia, Alemanya). Liberalisme i Romanticisme són manifestacions diferents d'un esperit que exalta la llibertat de l'individu. D'altra banda, Europa completa el domini del món amb la gran expansió colonial sobre África i Àsia i la creació d'enormes imperis; aquest domini del món posa els europeus en contacte amb altres cultures a altres concepcions de l'art: l'exòtic esdevindrà una font d'inspiració per a arquitectes i artistes.

Però el fet més transcedental és, sens dubte, la Revolució Industrial i les seves repercussions a Anglaterra i al continent. La industrialització representa un augment impressionant de la producció de mercaderies i de les transaccions comercials; fa possible, a més, la revolució dels transports, la generalització de l'ús de nous materials (ferro) i noves fonts d'energia (carbó/vapor).

La industrialització no és només un fenòmen tècnic, sinó que té unes conseqüències socials extraordinàriament importants: la industrialització és paral·lela a un creixement de la població europea sense precedents; suposa l'aparició d'una nova classe social, el proletariat, que és la base de la societat industrial però que rep una part molt limitada dels seus beneficis; es produeix un procés de concentració demogràfica a les ciutats, que creixen pels suburbis desordenats i mancats de comoditats mentre que les zones residencials de la burgesia són objecte de plans importants d'ordenació urbana (pla del Baró Huassman a París, Eixample de Cerdà a Barcelona). Les ideologies socialistes propugnen canvis radicals i millora de les condicions de vida del proletariat i són la base de plantejaments d'urbanisme utòpic per a les comunitats obreres.

Podem parlar de tres tendències en l'arquitectura del segle XIX:

• Una tendència historicista i eclèctica que comença amb el Neoclassicisme i continua amb els diferents revivals d'estils històrics (Neogòtic, Neoromànic) i amb els estils basats en les influències exòtiques (índies, islàmiques).
• L'arquitectura del ferro i els nous materials, que dóna importància primordial a la recerca de solucions tècniques per a nous problemes constructius (ponts, naus industrials, etc.) basades en la utilització de materials innovadors posats a l'abast dels constructors per la revolució industrial. L'Escola de Chicago, ja a finals de segle, representa la consagració dels nous materials i de les noves tècniques i inicia el moviment modern en l'arquitectura.
• El Modernisme: moviment que es desenvolupa a cavall dels segles XIX i XX i que significa una nova valoració de l'estètica sense renunciar a la utilització sistemàtica dels nous materials.