Mentre es desenvolupen el Realisme i l'Impressionisme, altres artistes prenen una direcció ben diferent; igual com havien fet anteriorment Goya o Blake, els pintors simbolistes es neguen a representar el món real, que consideren objecte de la fotografia, i aspiren a expressar mitjançant la pintura el món de les idees i dels sentiments interiors. En aquest sentit, hi ha un paral·lelisme evident amb la literatura: Mallarmé, Verlaine, Valéry i altres escriptors francesos també s'allunyen del naturalisme de Balzac o Zola per tal d'explorar el món dels símbols i l'interior de l'ànima humana.
Per als simbolistes, l'obra d'art és una conseqüència de les emocions de l'artista i no de l'observació de la realitat (idea que perdurarà a la pintura del segle XX amb el Surrealisme i l'abstracció); aquesta idea anterior només es pot expressar de forma indirecta mitjançant imatges evocadores o simbòliques. Aquestes imatges simbòliques procedeixen sovint de les tradicions religioses, l'orientalisme o les ciències ocultes, que es posen de moda als darrers anys del segle XIX. Un aspecte important és el moviment d'emancipació de la dona, que es tradueix en un canvi en les formes de representació dels temes protagonitzats per figures femenines; figures com Eva, Pandora o Salomé, tradicionalment símbols de la perversió femenina, es converteixen en heroïnes d'una nova moral.
Els capdavanters de la pintura simbolista van ser Pierre Puvis de Chavannes (1824-1898) i Gustave Moreau (1826-1898). Moreau és, en principi, un pintor acadèmic que va derivant cap a l'exaltació del color com a element fonamental d'unes composicions metafòriques basades en mites orientals, faules i escenes bíbliques; molt coneguda és la sèrie de quadres dedicada a Salomé, símbol de la contradicció, alhora ingènua i perversa. La figura de Moreau és encara avui en dia controvertida: mentre uns el consideren un producte tardà de la pintura vuitcentista, d'altres consideren que el seu colorisme és un antecedent de l'abstracció lírica. Odilon Redon (1840-1916), més jove que els anteriors, va ser un creador solitari de visions estranyes i un simbolisme difícil d'interpretar.
Amb el simbolismo francés es pot relacionar la pintura dels prerafaelistes anglesos. La Germandat Prerafaelista va ser fundada l'any 1848 per diversos pintors anglesos residents a Roma, entre els quals destaquen Dante Gabriel Rossetti i John Everett Millais; propugnaven la purificació de la pintura mitjançant el retorn dels recursos pictòrics anteriors a Rafael. La conseqüència directa és una pintura elegant, d'aire botticellià, i de temes llegendaris amb implicacions metafísiques.
Davant l'elitisme de la pintura simbolista, els pintors relacionats amb l'Art Noveau i el Modernisme tenen un sentit decoratiu més fàcil d'entendre, la qual cosa afavorí la seva popularitat. El principal representant de la pintura modernista a Europa és l'austríac Gustav Klimt (1862-1918), un dels fundadors de la Secession vienesa l'any 1897. Va ser un gran decorador i autor de murals, però va perdre els encàrrecs oficials per l'acusat erotisme de les seves composicions; el seu estil combina figures nítides amb vestits i fons que són autèntics jocs de color. El bes (1908), una de les seves obres més conegudes, presenta un fons daurat i una parella que es besa damunt d'una superfície multicolor; la silueta dels cossos i els caps i mans dels personatges són l'únic referent figuratiu, mentre que els vestits i el fons constitueixen una composició quasi abstracta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.