L'escultura: Rodin

El segle XIX, especialment la seva segona meitat, és un període en què l'escultura monumental envaeix les ciutats de la vella Europa i d'Amèrica. L'interès per la història que es manifesta en la pintura és evident també en la febre commemorativa que porta a governs i institucions a encarregar monuments i estàtues. Polítics, generals, poetes, homes de ciència omplen places i carrers, com també ho fan al·legories més o menys afortunades destinades a lloar fets històrics o figures senyeres. Aquesta escultura, però, tendeix a la reiteració dels temes i de les solucions estètiques i no representa cap innovació respecte de l'escultura de les primeres dècades del segle.

La dissolució de la forma escultòrica tradicional, derivada en definitiva del Renaixement, apareix en primer lloc en l'obra d'alguns pintors que creen petites escultures en les quals treballen amb tota llibertat (Daumier, Degas) i en els escultors lligats al moviment realista. És el cas del belga Constantin Meunier (1831-1904) que és, potser, qui més clarament reflecteix la problemàtica social del moment en situar com a protagonista de la seva obra la figura del treballador urbà.

Però el gran renovador de l'art escultòric, que obre les portes a totes les experimentacions del segle XX (de la mateixa manera que els impressionistes en el cas de la pintura), és August Rodin (1840-1917). Aquest artista recrea el llenguatge escultòric en figures monumentals, en grans grups que representen una textura del bronze que dóna, com la pintura impressionista, la sensació d'obra inacabada; però és això precisament el que fa bategar les seves figures.

Els primers anys de Rodin van ser difícils, ja que el seu art no va ser acceptat pels crítics i ni tan sols va poder entrar a L'École de Beaux Arts. La fama li va arribar amb l'exposició de l'Edat de Bronze, nu masculí de mida natural que va ser molt criticat perquè el seu verisme va fer que alguns crítics diguessin que havia estat buidat del motlle fet del natural.

Rodin va treballar la pedra i el bronze, en escultures on el cos humà torna a ser el protagonista, tant en figures femenines carregades de sensualitat (Danaide, El bes) com en figures on el peculiar tractament de les superfícies aconsegueix magnífics efectes expressius (El crit, Retrat de Victor Hugo, Els burgesos de Calais, Balzac).

El 1880 el govern li va encarregar les portes del futur museu d'arts decoratives. El museu no s'arribà a construir, però el gran projecte de les portes, anomenades Les Portes de l'infern perquè la seva iconografia es basava en l'obra de Dante, va ser l'origen de gran part de les seves obres posteriors. El primer disseny seguia l'estil de les portes de Ghiberti per al Baptisteri de Florència, però després va substituir la compartimentació en escenes per una seqüència continua dels justos i els condemnats, ascendint i caient en un moviment que recorda El Judici Final de Miquel Àngel. Els efectes de moviment ultrapassen els límits de l'escultura tradicional i anuncien el cinema. En el centre de la llinda, la monumental figura de Dante pensatiu presideix la composició; aquesta figura, separada de la porta i augmentada de mida és el famós Pensador, obra cimera de Rodin. A la part superior, tres nus masculins formen el grup de Les Ombres, que fatigosament es disposen a entrar a l'infern. És una composició turmentada, obra d'un geni que volia expressar els conflictes de la seva època en clau al·legòrica, a la manera del poeta Baudelaire.

Les altres grans composicions de Rodin: Els Burgesos de Calais o el retrat de Balzac, per exemple, destil·len aquesta mateixa concepció entre tràgica i grandiloqüent que va aixecar grans polèmiques entre els seus contemporanis. Sembla que davant l'obra de Rodin ningú no podia romandre indiferent: va ser fervorosament admirat o cruelment criticat.

La influència de Rodin ha estat ingent en tota l'escultura del segle XX, tant per la perfecció i la força del seu modelatge com pel nou univers de formes escultòriques que es posa en marxa a partir de la seva obra. Tot i així, cal remarcar que la seva renovació escultòrica es mou dins d'uns límits bastant estrets i que, com ha dit l'historiador de l'art Giulio Carlo Argan, Rodin canvia més la concepció del monument que la de l'escultura en si mateixa. A més, la fama del creador de Les Portes de l'infern ha enfosquit l'obra d'alguns contemporanis com la seva deixebla Camille Claudel i, sobretot, Medardo Rosso, l'obra dels quals va influir-se recíprocament amb la de Rodin.

Cal no oblidar tampoc la persistència d'una tendència més classicista, representada per Aristides Maillol (1861-1944), autor de figures femenines de sensualitat delicada (Mediterranée, 1905). L'obra d'aquest escultor de la Catalunya Nord es pot considerar propera al Simbolisme, ja que redueix la figura a formes essencials i d'ella emana un cert aire d'encís i malenconia.