El segle XIX és el segle de la industrialització i de la primera gran explosió demogràfica a Europa i Amèrica del Nord. Això planteja unes necessitats constructives noves: xarxes ferroviàries, ponts, edificis industrials, etc. Cal construir molt, de pressa i a preus moderats. Aquests nous problemes demanen noves solucions basades en els materials que la mateixa indústria proporciona, i demanen també defugir els vells prejudicis formals heretats de la tradició acadèmica.
La utilització del ferro com a element fonamental en les estructures constructives comença per la seva aplicació a ponts i estacions de ferrocarril. Però molt aviat, es veuen les grans possibilitats que ofereix per a qualsevol tipus de construcció. Són els enginyers, formats en un esperit utilitari, els que introdueixen els nous materials, mentre que els arquitectes tradicionals continuen considerant-se "creadors de bellesa", "artistes" en el sentit tradicional de la paraula, preocupats únicament per la forma (i aferrats a l'academicisme neoclàssic i als estils historicistes). La superació d'aquesta contradicció falsa no arribarà fins als darrers anys del segle XIX, amb els arquitectes de l'Escola de Chicago i els modernistes.
Henry Labrouste (1801-1875) és el primer arquitecte acadèmic que utlitza el ferro com a material fonamental i sense amagar-lo amb revestiments ornamentals, a la Biblioteca Nacional de París; a la sala de lectura, les esveltes columnes de ferro sostenen àmplies voltes de quatre puntes de terra cuita, tot creant un espai diàfan i d'una gran lleugeresa, alhora que conserva la referència estilística de les voltes. L'exterior no té res a veure amb la innovadora sala de lectura, ja que Labrouste va remodelar unes estructures del segle XVII i XVIII que determinen l'anacronisme de les façanes respecte de l'interior. Encara més nous són els dipòsits de llibres, amb un espai completament articulat per elements metàl·lics verticals i horitzontals. A la seva època, el conjunt de l'obra de Labrouste va ser d'una audàcia excepcional.
Però el gran triomf de l'arquitectura del ferro i el vidre va arribar amb les Exposicions Universals, grans mostres creades per tal d'exaltar les conquestes de la indústria, el comerç i les arts; la primera d'aquestes exposicions es va fer a Londres el 1851. Per tal de mostrar al públic la gran diversitat de màquines, obres d'art i productes de tota mena calia un edifici de gran amplitud que, al mateix temps, fos exponent de la modernitat i que es pogués muntar amb rapidesa; totes aquestes exigències van ser satisfetes per Joseph Paxton (1803-1865) en el Crystal Palace, immensa nau basada en l'estructura dels hivernacles en la qual es va aplicar per primera vegada, a gran escala, la construcció de mòduls amb elements prefabricats. El Crystal Palace va ser destruït per un incendi, però el seu record doman en les nombroses edificacions fetes prenent-lo com exemple.
A les successives Exposicions Universals, les Galeries de les màquines van ser sempre l'edifici que donava les solucions tècniques més audaces. El punt culminant fou la construïda per Dutert i Conttancin per a l'Exposició Universal de París de l'any 1889, en la qual un sistema d'arcs de ferro cobria un enorme espai de 115 x 420 metres sense cap suport que trenqués la diafanitat de l'espai. Per a la mateixa Exposició de 1889 (any del centenari de la Revolució Francesa) es va encarregar a l'enginyer Gustave Eiffel (1832-1923) la construcció d'un momument emblemàtic que representés el triomf de la tècnica en el món modern; Eiffel era un especialista en estructures de ferro(pont del Duero a Porto; viaducte del Garabit a França) i va aconseguir aixecar una gran torre de 300 metres d'alçada , la Torre Eiffel, que tot i les crítiques rebudes a la seva època per part dels conservadors (consideraven aquell enrenou de ferros indigne de París) ha esdevingut un dels símbols de la capital de França.
L'Escola de Chicago
La ciutat de Chicago és el bressol de l'arquitectura utilitària i racionalista que predominarà arreu del món al llarg del segle XX. Quan el 1871 un incendi va destruir gran part de la ciutat, aquesta es trobava en una fase de creixement accelerat ja que Chicago havia esdevingut un gran mercat cerealista i un notable nucli industrial, afavorit per les bones comunicacions ferroviàries i fluvials.
Aquest creixement, juntament amb la necessitat de reconstrucció després de l'incendi, va donar lloc a un boom sense precedents en l'activitat constructiva. Calia, però, resoldre alguns problemes: la rapidesa de la construcció; la no utilització de fusta per tal d'evitar nous incendis i l'edificació en alçada per l'encariment dels solars. Així va ser com els arquitectes van buscar la solució d'aquests problemes en les tècniques dels constructors de ponts i estructures de ferro: el ferro permet superposar molts pisos i reduir la construcció a un problema d'estructures i revestiments; al mateix temps, la invenció de l'ascensor eliminà el principal inconvenient dels edificis alts, la qual cosa va fer que a Chicago s'axequessin els primers gratacels de la història de l'arquitectura.
En un període d'uns trenta anys, van treballar a Chicago una sèrie d'arquitectes que arriben a solucions comunes mitjançant la utilització de les noves estructures com si fossin un gran esquelet de l'edifici, però sense renunciar a solucions estètiques que aprofiten elements del vocabulari dels estils clàssics: el ritme de les obertures, l'encoixinat, els arcs de mig punt. L'Auditòrium Chicago Building, de Sullivan i Adler és un dels edificis més emblemàtics d'aquest estil.
Louis Sullivan (1856-1924) va ser la gran figura de l'Escola de Chicago. Combinà el rigor racionalista i utilitari amb una estètica que es pot relacionar amb la del Modernisme europeu; a més de l'Auditòrium, cal esmentar els Magatzems Carson, l'obra més clarament racionalista i que més s'avança a l'arquitectura del segle XX. Aquest edifici es basa en la repetició d'un mòdul que crea una retícula de finestres i suports totalment rectilínia; la solució del xamfrà en una semitrotonda trenca l'estricta linealitat del conjunt, mentre que la decoració es concentra en la part baixa, la corresponent als aparadors visibles des del carrer. El conjunt, d'acord amb els principis de l'Escola de Chicago, destaca per la senzillesa i pel fet de reflectir a l'exterior l'estructura i la funció de l'espai interior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.