L'escultura romana

La producció escultòrica romana és molt abundant, tant pel que fa a l'escultura exempta com al relleu. Als espais públics de les ciutats romanes les estàtues eren un element omnipresent i en l'àmbit privat es va conservar la tradició etrusca dels retrats funeraris. Ja a partir del segle I aC les personalitats que s'havien distingit pels seus mèrits eren honorades amb la col·locació de la seva efígie en llocs destacats; aquest costum va tenir el seu moment culminant els segles I i II dC, mentre que a partir del segle III dC les estàtues es limiten a la representació dels emperadors i dels membres de les classes socials més elevades.

L'estatuària pública romana no era només un element estètic d'embelliment de les ciutats, sinó que tenia una funció essencialment commemorativa i política. L'exhibició pública de les figures dels dirigents i patricis responia a un programa d'exaltació de l'ordre social i polític de l'Imperi, sobretot a partir de l'època d'August.

Els materials habituals foren el bronze i la pedra, sobretot marbre de les pedreres de Carrara, però també alabastre i pedres dures (granit, basalt). Ocasionalment, s'utilitzaven altres materials com l'or, l'argent, la terracota, el guix i el vori, però se'n conserven pocs exemples. D'altra banda, cal destacar que les escultures estaven, sovint, pintades: cabells, barba, ulls i vestits es policromaven per tal d'accentuar la semblança amb la realitat. A partir del segle III dC s'abandona la policromia i es generalitza la moda de polimentar el marbre.

Pel que fa a l'evolució de l'escultura romana, podem establir aquesta periodització:

1. Període republicà: en un principi hi ha una forta influència grega amb predomini de l'escultura de caire diví. En els dos últims segles abans de Crist s'estén un corrent tradicional que es manifesta, sobretot, en el retrat realista.
2. Període d'August i els seus successors (segle I dC): és una etapa de classicisme, amb tendència a la idealització en els retrats imperials (August de Prima Porta) i en els relleus commemoratius (Ara Pacis Augustae).
3. Període de Trajà (98-17 dC) fins Dioclecià (primers anys del segle III): és l'època de màxima producció escultòrica. L'art oficial impulsat per Trajà significa la síntesi entre els corrents populars de finals de la República i els corrents cultes d'arrel hel·lenística (relleus de la Columna Trajana, Retrat Eqüestre de Marc Aureli). El regnat d'Adrià (117-138 dC) proporciona, tanmateix, alguns dels exemples més acurats de l'idealisme hel·lenitzant (retrat d'Antinoo).
4. Període baiximperial (segles IV-V dC): en aquesta fase s'inicia un canvi radical en les concepcions estètiques: mentre que, d'una banda, s'accentua el realisme fins a l'extrem, per l'altra guanya terreny la tendència al hieratisme, a les figures més simbòliques que no pas realistes (relleus de l'Arc de Constantí) que prefiguren l'estètica pròpia de l'art bizantí.

L'herència grega

De totes les manifestacions artístiques romanes, l'escultura és probablement aquella en què és més difícil caracteritzar un estil específicament romà. Alguns autors han assenyalat que no es pot parlar d'escultura romana en sentit estricte fins a l'època de Trajà. La causa és l'enorme influx de l'hel·lenisme en la seva formació. La conquesta de les ciutats de la Magna Grècia el segle IV aC va produir una primera onada d'obres escultòriques gregues cap a Roma, però la conquesta de Grècia el segle II aC i el consegüent saqueig de temples i ciutats va crear un corrent de tal magnitud que a Roma hi havia autèntica passió per posseir escultures gregues.

Un cop assentat el poder de Roma a Grècia, els tallers de les principals ciutats hel·lèniques van produir grans quantitats d'obres destinades a la metròpoli. Al mateix temps, molts artistes grecs van ser portats com a esclaus a Itàlia, on van continuar treballant. Recordem que el grup de Laocoont és una obra del segle I dC feta en un taller grec de la península Itàlica.

La fascinació dels romans per la plàstica grega s'evidencia en la gran quantitat de còpies d'obres gregues produïdes en tallers italians. Les estàtues gregues van ser molt preuades a Roma fins a finals del segle I dC.

El retrat realista

Els dos gèneres més característics i originals de l'escultura romana són el retrat realista i el relleu narratiu o commemoratiu.

El retrat recull la tradició etrusca dels retrats funeraris com a manera de conservar la imatge dels avantpassats i retre'ls culte. Els patricis gaudien del ius imaginum o dret d'exhibir als funerals les màscares de cera que reproduïen la fisonomia dels avantpassats amb gran realisme. Aquestes figures de cera es conservaven en un armariet a l'atri de les cases. D'altra banda, però, cal tenir en compte que no hi ha exemples de retrats romans en pedra o bronze anteriors al segle IV, època en què a Grècia comença a cultivar-se el retrat idealitzat. Així doncs, el retrat romà sintetitza el corrent realista itàlic amb el caràcter monumental de l'estatuària grega.

A Roma, junt als retrats de cos sencer propis de l'àmbit púbic i honorífic, es desenvolupa el bust que representava només el cap, el coll i la part superior del tòrax. L'exemple més antic d'aquest tipus de bust realista és el Cap de bronze de Lucius Iuinius Brutus abans esmentat.

A l'època tardorepublicana apareix la duresa dels trets i l'expressivitat als rostres (retrats de Pompeu, Cèsar, Ciceró, etc.). A l'època d'August (30 aC - 14 dC) trobem un tipus de retrat més idealitzat, impulsat pel propi emperador, en què es combina la reproducció fidel de la fisonomia amb les formes idealitzades en el vestit i en els gestos. Els diferents retrats d'August caracteritzat segons els diversos títols que ostentava són els exemples més clars d'aquesta estatuària (August de Prima Porta).

August de Prima Porta

La dicotomia entre un corrent popular realista i un corrent culte idealitzant es manté fins a l'època del Baix Imperi amb diferents alternatives i, sovint, coexisteixen totes dues tradicions. Si Trajà afavoreix el corrent realista, el seu successor Adrià torna al classicisme hel·lenitzant i promou obres plenes de bellesa idealitzada com el famós retrat d'Antinoo. Entre els retrats imperials de la segona meitat del segle II dC destaca poderosament el magnífic Retrat eqüestre en bronze de Marc Aureli (173 dC), probablement destinat a presidir un arc de triomf, i que és l'única estàtua eqüestre conservada d'un emperador romà (salvada, sortosament, perquè a l'Edat Mitjana se'l va confondre amb l'emperador Constantí, el primer emperador cristià).

Retrat eqüestre de Marc Aureli

Al període baix imperial es tendeix a simplificar els trets i a exagerar la grandiositat i el hieratisme, a buscar el simbolisme o a plasmar l'arquetip de l'emperador divinitzat.

El relleu commemoratiu 

El relleu commemoratiu o històric reflecteix, d'una banda, l'interès dels romans per la Història i per la glorificació del seu passat i, d'altra banda, el domini de la tècnica escultòrica, que aconsegueix efectes de profunditat en superposar diferents nivells en el relleu. Temples, edificis públics i, sobretot, els grans monuments commemoratius eren coberts per aquests retrats col·lectius de la societat i el poder de Roma.

Es conserven pocs exemples del relleu narratiu a l'època republicana. El més interessant és el conjunt de l'Altar de Domitius Ahenobarbus (cap al 100aC). L'època d'August i els seus successors (finals del segle IaC i segle I dC) aporta algunes de les obres cimeres del gènere, especialment en la decoració de l'Ara Pacis Augustae i en els relleus de l'Arc de Titus. L'Ara Pacis és un altar monumental, rodejat per un recinte tancat a les parets del qual es desenvolupen els relleus, que va ser edificat entre els anys 13 i 9 aC per a commemorar el triomf d'August i la instauració de la pau. Als panells laterals, hi ha representades dues figures femenines que simbolitzen Roma i la Pau (o potser Tellus, la Terra), aquesta com una matrona amb dos nens, i una varietat d'animals i de vegetació que suggereix la prosperitat que comporta la pau instaurada per August. Aquesta idea queda reforçada per les fulles d'acant i les estilitzacions vegetals al sòcol. Al costat de la porta, relleus al·lusius  Enees i Ròmul insinuen el paral·lelisme entre August i els fundadors de la ciutat. Finalment, als frisos nord i sud es desenvolupen els relleus pròpiament commemoratius que representen la processó de l'any 13 aC en honor de la Pau Romana.

Ara Pacis Augustae

Ara Pacis Augustae (detall)

La culminació del relleu històric romà es dóna a l'època de l'emperador Trajà amb l'erecció (113 dC) de la gran columna que, a fòrum edificat pel mateix Trajà, commemora la victòria en les guerres de Dàcia. La columna, de més de quaranta metres d'alçada, culminava amb una estàtua de l'emperador (substituïda al segle XVI per una de Sant Pere). La Columna Trajana presenta, al seu fust, un relleu continu que desenvolupa, al llarg de més de dos-cents metres, una seqüència narrativa quasi cinematogràfica.

Columna Trajana

Columna Trajana (detall)

A partir del segle III dC el relleus narratius es fan cada vegada més escassos. En el relleu, com en el retrat, es fa palesa la tendència al simbolisme antinaturalista. Fins i tot en els casos en què la decoració historicista torna a tenir un paper destacat, com als relleus de l'Arc de Constantí, és freqüent la reutilització de fragments d'obres anteriors.