La casa del poeta tràgic

Títol: Casa del poeta tràgic

Autor: desconegut

Cronologia: segle I a.C

Estil: romà pompeià

Tipologia: civil (domus)

Materials: pedra

Tècnica: fresc (pintura) i opus tessellatum (mosaic).

Localització: Pompeia (Itàlia).

Pompeia va ser fundada pels oscs al segle VII a.C. Està situada al golf de Nàpols, el setge del general romà Luci Corneli Sul·la l’any 91 a.C la convertí en colònia sota el nom de Colonia Veneria Cornelia Pompeiarum. Posteriorment, Pompeia esdevingué un lloc d’estiueig de les clases opulentes.

Al 79 a.C es va provocar una erupció del Vesubi, que va destruir per complet la ciutat, que va quedar sepultada per cendra i lava fins al segle XVIII, quan la van desenterrar. Gràcies a aquests treballs es va poder conèixer l’organització social i urbanística de les ciutats romanes, perquè la lava va mantenir la ciutat i la decoració interior dels edificis quasi intacta. La Vil·la del poeta tràgic és un exemple de domus romana.

A l’antiga Roma existien tres tipus de vivendes: les insulae: casa de veïnatge formada per diversos pisos,  normalment de lloguer, de diversos pisos utilitzades pels ciutadans que no es podien permetre tenir habitatges particulars. Es construïen de maó i argamassa i eren similars als edificis d'apartaments actuals. Les insules es poden classificar en dos tipus bàsics:

•  Les del primer tipus tenien tallers i botigues a la planta baixa. A l'entresol s'hi disposaven els allotjaments per als treballadors d'aquests negocis i les plantes superiors es dividien en apartaments.

•  A les del segon tipus, a la planta baixa, en comptes de botigues i tallers s'hi disposaven els habitatges al voltant d'un jardí o un passadís.

Les vil·les eren residències situades als afores de la ciutat o bé en el camp; les seves dimensions i característiques depenien de l'economia dels seus propietaris. les vil·les dels grans propietaris, les terres dels quals estaven disposaven de banys, porxos, torres, jardins i pavellons. Les cases podien contenir altres dependències segons l'activitat del propietari: així, es coneixen cases amb cellers, i probablement n'existien d'altres amb magatzems i altres equipaments.

Pel que fa a la part exterior de les domus romanes eren cases molt tancades, sense finestres, per preservar l’intimitat i resguardar-se dels lladres. La llum arribava gracies als dos patis interiors. Les cases tenien molts pocs mobles i en canvi una rica decoració pictòrica en totes les sales.

•   L'entrada principal solia constar d'un uestibulum en forma d'un petit espai arrecerat anterior a la porta la qual donava a un corredor anomenat fauces.

•  L'atri era la primera cambra que es trobava. Era el centre de la casa, un gran espai cobert per un sostre llevat d'una gran obertura, el compluuium que donava claror i ventilació i deixava caure l'aigua de la pluja en el impluuium, una bassa rectangular que la recollia i des de la qual passava a una cisterna soterrània. Dues ales (alae) a banda i banda de l'atri donaven sensació d’amplitud.

• El tablinum estava situat al darrera de l'atri, separat per una cortina o un reixat de fusta. Era el despatx dels amos de la casa on es rebien les visites i es guardava l'arxiu familiar.

• Els cubicula o dormitoris estaven situats als costats de l'atri.

• Les habitacions que flanquejaven l'entrada podien estar obertes a l'interior -com a cambra per al porter, dormitoris o menjadors- o donar a l'exterior. En aquest cas el propietari de la casa les llogava com a botigues (tabernae).

• El triclinium, el menjador, es va introduir amb el costum grec de menjar ajagut. N'hi podia haver més d'un. Per exemple un d'estiu que donés al peristil i un altre d'hivern més protegit del fred.

• No tenien un emplaçament fix la cuina (culina) ni la comuna (latrina). La latrina podia trobar-se a la mateixa cuina o annexa a ella. Les cases més luxoses tenien fins i tot termes particulars.

• El peristylum era un jardí envoltat d'un porxo sostingut per columnes. Al seu voltant es distribuïen uns quants cubicula i altres habitacions. En el peristili es troba el lararium, una capella on s’hi guardaven unes estatues que representaven els Lars, unes divinitats que protegien la casa i la família, i asseguraven la prosperitat de la hisenda i la salut dels membres de la casa. Sel’s adreçaven pregàries i se’ls oferien ofrenes com ara flors o fruites en els dies més assenyalats.

Pel que fa a l’anàlisi estilística a La Casa del Poeta tràgic hi ha dos tipus d’elements decoratius: els mosaics i els frescs.

La paraula mosaic prové etimològicament, de “musa”, perquè es deia que era un art tan difícil que havia sigut inspirat per les muses. Es realitzava amb fraccions petites de pedra, marbre o vidre de diversos colors, sobre grans superfícies planes: sòls, parets i  també sostres. Aquesta tècnica grega la van introduir els romans a les seves construccions després de conquerir Grècia.

Al terra del tablinium hi ha un mosaic que és el que dóna nom a la casa ja que representa un escena teatral.

Però potser el més important és el mosaic d’estil hel·lenístic que hi ha a l’entrada os es pot veure el dibuix d’un gos subjecte a una cadena sobre la inscripció “Cave Canem”, que es podria traduir com “Cura amb el gos”. Feia referència al gos guardià que durant en dia estava lligat però a les nits solt, vigilant la casa. Una costum que encara avui dia podem observar a les cases de camp. Pel que sembla aquest animal va ser sorprès pel volcà quan encara es trobava lligat (es va fer un relleu en guix del gos).

Malgrat l'erupció del Vesuvi, a l’any 79 d.C, a Pompeia la pintura mural, generalment al fresc, s'ha conservat en bon estat ja que el volcà va cobrir la ciutat amb una gruixuda capa de cendres.

El fresc més significatiu és el Sacrifici d’Ifigènia, que és d’estil il·lusionista (60-79 d.C). Data de l’any 62 d.C. i es trobava al pòrtic del peristylum. Actualment està al Museu Nacional de Nàpols. Es creu que és una rèplica d'una pintura original de Timantes, s. IV a.C.

Per entendre la pintura cal conéixer el mite d'Ifigènia. Aquesta era una de les filles del rei grec Agamèmnon, el qual estava en deute amb la deesa de la caça, Artemisa (Diana). El rei, anys enrere li havia promès que sacrificaria al ésser més bell que hi hagués per recompensar-la per haver caçat un dels seus cérvols sagrats. Però va resultar que l’ésser més bonic era la seva filla Ifigènia, i per tant, tenia l’obligació de sacrificar-la per la deesa, però no ho va fer. Això va comportar la ira d’Artemisa i quan els vaixells grecs es disposaven a anar a Troya a lluitar, aquesta va provocar una calma fent que els vaixells no poguessin avançar. Agamèmnon consulta a l’endeví Calcant i se n’adona que els vaixell només avançaran quan la seva filla sigui sacrificada. Així que la va fer cridar i quan es disposaven a sacrificar-la la deesa de la caça es va apiadar i se la va emportar com a sacerdotisa a Táuride (actual Crimea) i deixa en el seu lloc un cérvol.

Al fresc es veu a Ifigènia al centre sostinguda per Ulises i Diomedes apunt de ser sacrificada, mentre l'endeví Calcant mira, a la dreta, l'escena. A l'esquerra, Agamèmnon es cobreix el cap en senyal desesperació, ja que no vol veure com immolaran a la seva filla. En un segon pla i darrere d’ Agamèmnon, apareix la deessa Artemisa com una xoana ( escultura de fusta de l'època arcaica), sobre una columna. Està flanquejada per dos gossos: vesteix una llarga túnica i sobre el cap porta un modus o birret.

També en segon pla però a la dreta, se la representa com a Diana, caçadora romana, portant arc i fletxes. A l'esquerra la deessa porta una cérvola que substituirà a Ifigènia en l'altar del sacrifici.