L'aportació de Roma a l'arquitectura

Sens dubte, la gran aportació de Roma a l'arquitectura és la preocupació pels problemes estructurals i l'ampli ventall de solucions proposades. La utilització sistemàtica de l'arc i la volta permet als romans crear espais interiors molt més amplis i versàtils, superposar estructures complexes i salvar grans distàncies i alçades mitjançant la successió i la superposició d'arcs. El tipus d'arc emprat és el de mig punt i les voltes són de canó, d'aresta i anulars. Hi apareixen també cúpules de mitja esfera i de quart d'esfera.

Els materials utilitzats són la pedra, el maó, la fusta i el morter o formigó, que és una barreja de calç i sorra mot dúctil i, un cop seca, summament resistent. Sense la utilització del morter, alguns dels monuments emblemàtics de l'art romà (el Panteó, per exemple) no s'haurien pogut construir.

El parament del mur presenta una tipologia diversa: opus quadratum (amb carreus ben escairats, sovint amb encoixinat), opus caementicium (morter barrejat amb pedra), opus incertum (maçoneria amb morter), opus reticulatum (aspecte de xarxa de rombes). Sovint en trobem diversos tipus en un mateix edifici i, sempre, el més adient per a cada funció.

Contiunen utilitzant-se habitualment els ordres grecs, i també el toscà i el compost, però la columna i l'entaulament no juguen, en general, cap paper estructural. La seva funció esdevé purament decorativa, com a element d'articulació del mur.

Arquitectura religiosa. Els temples

Les construccions religioses tenen a Roma una gran importància, igual que a tot el món antic. La construcción religiosa fonamental és el temple, el tipus més comú del qual deriva del temple grec: una cel·la rectangular precedida d'un pòrtic amb columnes. Les diferències són, però, notables: pot haver-hi tres cel·les quan el temple és dedicat a una tríade (Júpiter, Juno i Minerva); l'edifici s'aixeca damunt d'un podium amb escalinates d'accés només en un dels costats, en el qual hi ha el pòrtic; finalment, la columnata que envolta el temple resta adossada als murs de la cel·la i perd la funció de suport (pseuperípter). D'aquesta manera es valora especialment la façana, ja que era el lloc on s'aplegava la gent per a les cerimònies. Són magnífics exemples d'aquesta tipologia el Temple de la Fortuna Viril a Roma i la Maison Carreé a Nimes (França). Aquest últim, edificat a l'època d'August, és un temple hexàstil d'ordre corinti que destaca per la puresa de línies i pel seu estat de conservació.

Maison Careé

Són també freqüents els temples de planta circular, com el de Vesta a Tívoli i el Panteó a Roma, obra cimera de l'arquitectura romana.

Panteó

Tot i que aquests eren els tipus habituals de temple, es feren obres monumentals d'estructura complexa, sobretot a les zones orientals de l'Imperi, com el conjunt de temples d'Heliòpoli (Baalbek, Síria) del segle II dC.

Arquitectura civil. Tipologia dels edificis

L'activitat constructiva dels romans es manifesta en una gran varietat d'edificis públics i privats adaptats a la satisfacció de les diferents necessitats socials: habitatge, esbarjo, representació, resolució de problemes logístics, etc. Per tal de fer més clar el discurs, classificarem els edificis en diversos grups segons la seva funció.

a) Edificis per a espectacles públics i esbarjo

Els més importants són el tertre, l'amfiteatre, el circ i les termes. El teatre recull la tradició grega, però amb importants variacions: la construcció de la càvea sobre un conjunt de voltes, la pèrdua d'importància de l'orchestra, que adopta forma semicircular, i el tancament de l'espai amb l'aixecament del mur posterior a l'escena (l'scanenae frons) fins al nivell de les grades superiors, la qual cosa produeix un efecte d'espai interior tancat molt diferent del dels teatres grecs. El Teatre de Leptis Magna a Líbia, el de Mèrida (que conserva quasi intacta l'extraordinari frons scaenae a base de columnes i arquitraus) i el de Marcello a Roma en són bons exemples.

Teatre de Mèrida

L'amfiteatre era el lloc destinat als espectacles de lluita entre gladiadors, caça d'animals salvatges i fins i tot batalles navals simulades (naumachiae). Eren actes molt populars que atreien un públic molt nombrós i enfervorit. Consta d'una graderia o càvea de forma el·líptica al voltant d'un espai circular (l'arena) on es desenvolupa l'espectacle. Són construccions d'una enorme complexitat estructural, ja que les grades no aprofiten desnivells del terreny, sinó que s'aixequen sobre un conjunt de voltes superposades. A més, l'exterior de l'edifici rep un tractament estètic que aprofita la successió d'obertures del sistema de voltes per tal de donar ritme al mur. Es conserven diversos amfiteatres a Pompeia, Siracusa, Itàlica, Mèrida, Tarragona, etc.

L'exemple més intéressant és l'Amfiteatre Flavi o Colosseu a Roma, edificat cap a l'any 80 dC amb capacitat per a uns cinquanta mil espectadors. A l'exterior, els grans arcs de mig punt sobre pilars gruixuts es combinen amb columnes adossades que suporten un entaulament. La superposició d'ordres als diferents pisos (toscà, jònic i corinti) és un recurs estètic que serà imitat posteriorment fins a convertir-se gairebé en una norma al Renaixement italià. El sistema d'articulació de la façana es pot considerar una síntesi perfecta entre la tècnica de construcció romana (sistema d'arcs i voltes) i la decoració de tradició hel·lènica (columnes i arquitraus).

Colosseu

Al circ se celebraven les curses de cavalls i carros (ludi circensis). La seva estructura deriva de la dels estadis grecs, amb una planta molt allargada i un cos central, l'espina, al voltant del qual circulaven els carros. El Circ Màxim de Roma va ser el més gran i espectacular, però gairebé no en queden restes.

Circ Màxim de Roma (reconstrucció)

Les termes eren, en un principi, simples sales de bany a les quals més tard es van anar afegint dependències fins a convertir-se a l'època imperial en centres de reunió i esbarjo amb sales de joc, de conferències, de descans, biblioteques, etc. Les parts fonamentals de les termes són les sales de banys freds (frigidarium), temperats (tepidarium) i calents (caldarium), i el vestuari o apoditherium. Les més grans i complexes que coneixem són les de Caracal·la a Roma. Eren edificis d'una gran audàcia constructiva, amb grans espais coberts per voltes i cúpules fetes de formigó i recobertes a l'exterior de pedra, marbre i mosaics.

Termes de Caracal·la (maqueta)

b) Edificis administratius i monuments commemoratius

L'edifici administratiu més important és la basílica, on s'administrava justícia o es tractaven assumptes comercials. Eren edificis de tres naus amb una gran exedra a la capçalera; en algunes ocasions les seves dimensions eren impressionants, com a la gran Basílica de Maxenci a Roma, en què les naus es cobrien amb voltes de canó amb casserons. L'estructura arquitectònica de la basílica romana es perpetuà en servir de base per a la construcció dels temples cristians, que en prengueren també el nom. Generalment, les basíliques formaven part del fòrum, conjunt urbanístic del qual s'ha parlat en un post anterior.

Els arcs de triomf i les columnes commemoratives són les construccions de tipus evocador. Els primers arcs de triomf s'aixecaren a Roma el segle II aC i la seva estructura s'inspirava en les portes de les ciutats etrusques. Consten d'una o tres obertures (normalment fins al segle I dC es feien d'una obertura i posteriorment s'introduïren de tres) cobertes amb grans arcs i un arquitrau decoratiu sostingut per columnes adossades als pilars. Damunt de l'arc se situa l'àtic amb la inscripció commemorativa, i als costats s'hi troben relleus al·lusius al fet que es commemora. Són importants els arcs de Titus, de Septimi Sever i de Constantí a Roma.

Arc de Titus

Les columnes commemoratives es feien també per tal de perpetuar la memòria d'algun fet goriós de l'Imperi. La més coneguda és la Columna Trajana, erigida l'any 113 al centre del fòrum de Trajà per celebrar la victòria de l'emperador en la guerra contra els dacis. Molt semblant és la Columna de Marc Aureli, decorada amb escenes de les guerres contra germans i sàrmates.

Columna trajana

c) Arquitectura domèstica

Les vivendes ciutadanes dels romans presenten dos tipus: la domus i la insulae. La domus és la casa unifamiliar dels ciutadans benestants, organitzada al voltant d'un pati central o atri al centre del qual es troba l'impluvium, i un segon pati ajardinat i rodejat de columnes (peristil). A les grans ciutats, però, es van fer més comunes les insulae o habitatges de tres o quatre pisos amb tendes a la planta baixa i un pati central obert. A Pompeia és on millor s'ha conservat l'estructura de les cases.

Fora dels nuclis urbans, els rics potentats romans posseïen vil·les o cases de camp, que seguien l'estructura de la domus però amb jardins, horts i construccions d'oci com, per exemple, termes privades. Lògicament, els habitatges més sumptuosos eren les residències imperials, com ara la Vil·la d'Adrià a Tívoli i la Domus Aurea de Neró, ambdós amb jardins i llacs artificials. 

d) Obres d'enginyeria

La gran capacitat dels romans per resoldre problemes pràctics es reflecteix en la construcció de grans obres públiques. Les calçades o vies enllaçaven les diverses províncies de l'Imperi afavorint el desplaçament de tropes i alhora el comerç i les comunicacions. Eren fetes amb una base de pedres petites, una capa de morter i lloses de pedra. Les calçades tenen el seu complement en els ponts, grans construccions de pedra on es enginyers romans aconseguien de salvar grans amplades amb la utilització d'un seguit d'arcs. El Pont d'Alcàntara (Càceres) és el més gran i un dels més ben conservats de tot l'antic Imperi romà.

Pont d'Alcàntara

Als aqüeductes utilitzaven la mateixa tècnica que als ponts per portar l'aigua fins a les ciutats. En realitat, allò que avui en dia coneixem popularment com aqüeductes romans són les grans estructures arquitectòniques que s'utilitzaven per tal que la conducció (l'aqüeducte en sentit estricte) pogués salvar obstacles naturals i mantenir la inclinació necessària per a la circulació de l'aigua. A les províncies occidentals de l'Imperi, els aqüeductes van tenir un desenvolupament extraordinari a partir de l'època d'August. A la Gàl·lia i a Hispània assoleixen una grandiositat que sembla més destinada a crear una obra monumental que no pas a la resolució d'un problema merament tècnic. Els noms amb els quals se'ls coneix a la toponímia popular (Pont del Diable, Pont dels Miracles, etc.) és ben demostratiu de l'admiració que van despertar en les gents de la zona fins a èpoques recents. Fins i tot els mateixos grecs manifestaven més admiració per aquestes obres que no pas pels pòrtics i els fòrums: el geògraf grec Estrabó considerava que les grans obres romanes eren els aqüeductes, les calçades i les clavegueres. El sentit utilitari i l'afany per refermar la superioritat romana sobre els pobles conquerits es donen la mà en aquests extraordinaris monuments que han deixat l'empremta de Roma en el paisatge de les antigues províncies.

Aqüeducte de les Ferreres, Tarragona

Pel que fa a les construccions defensives, les muralles romanes que es conserven són, en general, d'època tardana (segles II-IVaC), just quan les primeres invasions obligaren a defensar les ciutats situades dins del limes o frontera, tot i que sovint la muralla baix imperial s'aixeca damunt d'un basament anterior d'època republicana. La muralla de Tarragona, la més antiga de les conservades a Hispània, presenta una part inferior de mur ciclopi que data dels primers temps de l'ocupació romana (finals del segle III aC).